Entrevista a Daniel García Andújar

papers d’art
Entrevista a Daniel García Andújar

El 1996 crees Thecnologies to The People, una mena de corporació fictícia per publicitar tot tipus de serveis i productes vinculats a Internet d’accés lliure. Com va sorgir la creació d’aquesta corporació, a quins objectius responia?
Thecnologies to The People és una empresa virtual que jo utilitzo com a referent, com a cobertura paral·lela a allò que és i representa el món de l’art a fi de parlar de certs temes que en cada moment poden ser recurrents, per referir-me a la corporació com a sistema de gestió i representació molt més sofisticat que els que habitualment es desenvolupen en el món de l’art o en el mateix espai del museu.

Thecnologies to The People es crea l’any 1996 a Alemanya a partir d’un seguit de reflexions sobre el que estava passant en aquell moment arran de les transformacions derivades de l’ús de les noves tecnologies. A mitjan dels anys noranta es va produir una mena d’explosió del món de la tecnologia, del món d’Internet. Era el moment en què Internet irromp com una xarxa d’ús domèstic a través del navegador pla, quan comencen a proliferar les línies particulars i la gent comença a utilitzar de forma molt més evident serveis com el correu electrònic. També és veritat que en aquell moment hi havia un excessiu protagonisme, una confiança excessiva. S’estava creant un espectre, una visió del món que havia de canviar de manera absoluta les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Nosaltres, a Thecnologies to The People, no creiem que aquell panorama seria tal com es dibuixava en aquell moment. Es parlava d’un accés més democràtic als mitjans, d’un major grau d’independència de l’individu com a tal, davant les institucions o l’estat i, sobretot, una transmissió i un accés a una informació ingent. Tot això, aquell moment, era una situació absolutament nova. Molta gent, també els mitjans, van tractar de dibuixar el panorama dient que allò portaria més llibertat i que proporcionaria un major grau de democràcia o desenvolupament a determinats països.

Es donava una visió triomfalista de les noves tecnologies…
Sí, exactament, es pintava una situació idíl·lica, en què qualsevol podia muntar-se el seu propi servidor convertint-se en emissor i receptor i, sobretot, en què l’accés a la informació seria més fàcil i assequible. Ens trobàvem davant d’una nova utopia de llibertat i distribució global de la informació i l’accés al coneixement. La informació és el que, en definitiva, ens permet generar coneixement. Per tant, accedir en cada moment a una transparència en la difusió de la informació permet que el propi fet de l’accés a la informació generi tota una part del nostre entramat cultural i enriqueixi la nostra acerbitat intel·lectual. Crèiem, al contrari que molts altres, que això podria crear un nou trencament social, que podrien generar-se noves diferències entre el que he denominat alguna vegada com “inforics” i “infopobres”, és a dir, entre els que tenen accés a tot el context en el qual es desenvolupen les noves tecnologies de la informació i la comunicació i els que no el tenen, bé perquè no disposen ni tan sols d’una línia elèctrica o accés telefònic, en conseqüència no podrien accedir a la infraestructura tecnològica mínima, o bé perquè les infraestructures amb què compten no són suficients. O perquè simplement no tenen un coneixement específic per poder manejar aquestes eines. Si no saps com funciona l’ordinador i no saps com funciona Internet, difícilment pots accedir als seus continguts, no pots descodificar-los. Els ordinadors i les connexions, en aquell moment, encara eren molts cars, i segueixen sent cars en determinats contextos.

En aquest sentit, Thecnologies to The People funciona com una imatge paral·lela que en ser un món simbòlic et permet desemmascarar situacions i ironitzar en determinats moments. El meu treball té una càrrega d’ironia i sobretot es desenvolupa en aquest món virtual poc precís. Quan un no té un coneixement extensiu del que realment està veient, eludeix l’anàlisi de les imatges que se li ofereixen i els seus significats i tendeix a crear incondicionalment. Hi ha casos molt semblants a la vida “real” de creació d’una imatge absolutament controlada “simulada”. Per exemple, al cap de poc temps d’estar treballant amb Thecnologies to The People, a Espanya va aparèixer la companyia Terra, que va sortir a borsa sense ser realment una companyia física, o sigui, una empresa amb empleats i amb continguts. Amb tot, per part de Telefónica es va fabricar una gran campanya de publicitat que va atorgar a Terra una credibilitat a la qual es van acollir milers d’estalviadors que sense tenir cap idea del que era Internet es van gastar el seus diners invertint en accions. La gent seguia comprant i la bombolla continuava inflant-se. I això va ser una situació que va durar anys i que es va repetir en molts exemples similars.

L’objectiu era desemmascarar l’associació entre les corporacions i les noves tecnologies?
Es va donar un context molt definit, que en aquell moment va ser paradigmàtic per crear Thecnologies to The People. Estàvem treballant en aquella època en un projecte internacional d’exposició, Discord. Sabotage of Realities, que va tenir lloc a la Kunstverein i la Kunsthaus d’Hamburg. Normalment, allà aquests tipus d’institucions solien estar esponsoritzades per grans companyies, que aleshores eren molt visibles, com per exemple Calvin Klein i Hugo Boss, d’ascendència alemanya, i altres que estaven en ple desenvolupament pel que fa al conglomerat tecnològic, com Sony i una mica més tard Nokia. Vam crear Thecnologies to The People, precisament, per tal que funcionés com el patrocinador principal d’aquell esdeveniment, vam fer tota la publicitat gràfica i vam desenvolupar tota la imatge corporativa de la companyia. Vam construir al mateix temps un producte, amb sortida publicitària a Internet, i que tots els que estaven a Hamburg podien trobar mitjançant una publicitat gràfica que es va distribuir durant el període de l’exposició. Era fonamentalment Street Access Machine (1999), una maquineta que permetia que tots els que estaven al carrer demanant almoina poguessin accedir al diner electrònic. És a dir, que els menys privilegiats poguessin participar activament en la societat de la informació que s’estava construint i que semblava haver-se oblidat de nombrosos aspectes socials.

És també a mitjan dels noranta quan comença una proliferació i una implantació massiva de l’ús de les targetes de crèdit, com Visa, American Express, etc. Vam fer una reflexió a l’entorn de quin caire podria tenir en el futur l’ús del diner i les seves conseqüències socials més immediates, ja que hi havia un interès cada vegada més creixent per part de la banca internacional a introduir el diner electrònic. D’una banda, per a la banca era una cosa absolutament raonable; com més utilitzes el diner electrònic o de plàstic utilitzes també, cada vegada més, dades electròniques fàcilment manejables i, d’aquesta manera, no és necessari tant personal manejant bitllets físics, cosa que és molt més barata per la banca. Però el que per a nosaltres era més problemàtic és que això donava a quatre o cinc corporacions internacionals, com American Express o Visa, el control absolut, per un costat, del sistema econòmic dels països autònoms i, per l’altre, permetia a totes aquestes corporacions fer-se amb el control de la informació dels ciutadans, com podria ser el perfil de consum. Llavors, qualsevol banc podia crear un perfil perfecte del mercat o un perfil teu com a consumidor, i això els permetia controlar una gran quantitat d’informació sensible a la qual abans no podien accedir. De l’altra, la majoria d’aquestes corporacions estan als Estats Units i escapen al control d’altres països sobirans, com per exemple el Parlament Europeu.

L’altre aspecte en el qual incidia aquest projecte era el de l’exclusió. Tot aquest sistema deixa fora a gran part de la societat: si no tens diners, si no guanyes diners, si estàs obligat a estar al carrer –no entrem en el fet del perquè la persona pot estar al carrer–, el sistema bancari basat en la transmissió electrònica trenca totalment la teva llibertat, perds la llibertat, fins i tot, de poder estar pidolant el que algú bonament et pot donar. Perquè si no tens cap tipus d’ingrés no pots tenir un compte bancari, i si no tens un compte bancari tampoc pots accedir a una targeta de crèdit i, per tant, no entres en aquest sistema. En definitiva, la Street Access Machine funcionava de manera que si algú volia donar diners a un indigent que demanava i només disposava de la seva American Express o Visa senzillament havia d’introduir la seva targeta de crèdit a la maquineta, de la qual disposava el propi indigent, i marcar la quantitat a lliurar. Al llarg del dia o la setmana, el posseïdor de la màquina podia recuperar tot el crèdit que havia obtingut amb una targeta (Recovery Card). Això va crear una gran controvèrsia aquell hivern i va donar peu a un debat molt interessant a la premsa.

El teu treball no només es desenvolupa a la xarxa?

Bé, el meu context de treball sempre ha estat l’espai públic. Però és veritat que a partir de 1996 es van crear un seguit de projectes desenvolupats a Internet sota la cobertura de Thecnologies To The People que van guanyar certa visibilitat. Simplement s’amplien els àmbits de treball. Com a exemple, el 1998, es crea Thecnologies to The People Foundation, que es dedica a col·leccionar aspectes del món de l’art que queden reflectits a la xarxa. Una de les propostes que va tenir cert ressò va ser la Col·lecció de Vídeo (Video Collection, 1998), una base de dades amb cent treballs d’imatge en moviment als quals es podia accedir des d’Internet, una col·lecció com la que pot tenir qualsevol museu d’art contemporani, i que havíem estat desenvolupant amb l’ajut d’especialistes com Eugeni Bonet. El rigor de l’elecció d’aquests cent treballs fonamentalment en vídeo i cinema podia donar peu que qualsevol entès en art contemporani pensés que aquella era una molt bona col·lecció i, sobretot, que es tractava d’una col·lecció real. Nosaltres vam utilitzar tot l’entramat de la xarxa i una revista electrònica que se segueix anomenant Rhizome d’Estats Units per fer un llançament de la col·lecció. La informació que es va difondre era que Thecnologies To The People havia desenvolupat una tecnologia que permetia veure vídeos, per fi, a temps real i en pantalla completa des del propi ordinador a través d’Internet. Una cosa que molts artistes i especialistes esperaven i que, fins a aquell moment, no s’havia aconseguit. El projecte, malgrat la sorpresa de molta gent, encara ha estat funcionant i va creant tot tipus de sensacions basades en l’engany. L’experiència és frustrant, ja que arriba un moment en què el sistema dóna tants problemes que tot el món el deixa creient que la seva connexió o el seu ordinador no són el suficientment bons, o bé que s’està fent alguna cosa malament, llavors s’acaba abandonant. L’efecte que es volia aconseguir era que si jo t’estic dient que puc donar-te una cosa que tu desitges, segurament tendeixes a creure-t’ho cegament fins a dubtar de tu mateix i, si no ho aconsegueixes, mai no poses en dubte del tot el procés, ja que realment és massa complex. Qui entén del tot com funciona un ordinador? Es crea un espai de dubtes en què les reaccions són sempre curioses. Les primeres reaccions van ser les denúncies de quasi totes les distribuïdores de vídeos d’art com Electronic Arts Intermix o Vídeo Data Bank contra Thecnologies To The People per posar vídeos sense pagar drets d’autor; d’altra banda, hi va haver tot un seguit de demandes d’escoles d’art i de llocs en els quals no s’havien pogut veure els vídeos, en què se sol·licitava com s’havien d’adaptar els ordinadors per tal que els alumnes poguessin accedir als vídeos i a tot un seguit de discussions que van durar quasi sis mesos, fins que –bé, el món de l’art és molt petit– la gent va anar filant coses i es va adonar que realment allà no hi havia res i que tampoc mai no hi va haver res, que eren quatre pàgines dissenyades en HTML i que darrere no hi havia cap maquinària, ni res realment sofisticat, tot i que encara hi ha gent que segueix creient que hi ha alguna cosa.

I el projecte The Famous Art Power Database for ARTIST?
Es va presentar en el context dels debats Post Governmental Organization, en el Next 5 Minutes 3 (Amsterdam, 1999) i s’engloba dins un seguit de projectes que proposen una reflexió sobre la llibertat i la seguretat en l’àmbit específic d’Internet. La xarxa és un espai públic en què es transmet informació d’un lloc a un altre. Preservar aquesta condició pública, no codificada ni excessivament intervinguda, ha estat una de les intencions principals per part dels teòrics i d’un gran nombre dels que treballen en aquest mitjà. No obstant, i sobretot des de l’11 de setembre, determinats governs han anat posant entrebancs, han anat limitant l’accés a la informació que circula a través d’Internet mitjançant estratègies de dissuasió relacionades amb la por, por a la seguretat personal, a la pornografia, a l’il·legal, etc. Aquest ha estat un dels referents del meu treball: saber on estan realment els límits d’allò a què es pot accedir. Crec que són qüestions legítimes per llançar-les des de la pràctica de l’artista.

Quins són els canals que pot utilitzar un artista? Com pot utilitzar la informació que hi ha a Internet?

En el cas de l’exposició d’Olot hi ha un treball que consisteix a compilar tot un seguit d’informacions que ja estaven a la xarxa, i que molts governs qualifiquen d’il·legals, però que en realitat estan en un espai públic i que qualsevol pot trobar: imagina’t que trobes un llibre al carrer o que trobes qualsevol tipus d’informació diguem-ne “sensible”. Per a mi la informació és absolutament necessària per al desenvolupament en tots els contextos, socials, polítics, científics, i jo sempre estaré en contra que algú, sigui l’estat o siguin determinats països, tingui la clau per dir el que a Internet pot ser públicament accessible i el que no pot ser-ho. Sobre això hi ha nombrosos referents, per exemple la criptografia, la informació encriptada amb determinats codis més alts de 128 bytes, una cosa tècnica i matemàtica, escriure d’una manera que ningú pugui obrir la informació, ningú més que tu, una altra vegada. Això ha estat il·legal en molts països, a Estats Units aquest tipus de software, que permet aquestes converses, ha estat qualificat com a material militar, una arma de guerra, i no es pot exportar a un grup determinat de països, ni tampoc utilitzar-se en molts altres, no pot sortir dels Estats Units.

Hi ha control gens democràtic de les noves tecnologies…
Exactament, ens trobem davant d’un panorama paradoxal, ja que el que es pretenia era avançar en el nostre sistema democràtic, i precisament el que s’està produint és una situació d’immobilitat. Lògicament, cada vegada els hàbits de consum han anat canviant: molta gent utilitza l’e-mail o altres canals “tecnològics”, però d’alguna manera seguim en el mateix lloc d’abans. Amb tot, he d’afegir que existeixen determinats usos de la tecnologia que podem utilitzar per avançar en nombrosos territoris. El software lliure, per exemple, en el qual el coneixement es presenta alliberat de qualsevol tipus de protocol de mercat, i que permet que molta més gent pugui accedir a aquests nous canals i utilitzar-los des d’unes posicions molt menys preconfigurades, eludint les limitacions i el control que exerceixen els governs i les corporacions sobre l’entramat tecnològic.

Perquè l’entramat tecnològic es regeix pel sistema de mercat i aquest, alhora, està dissenyat i controlat per corporacions…
Sí, però per un sistema de mercat molt dirigit políticament des de determinats sectors. Per exemple, les administracions de quasi tots els estats utilitzen i compren de forma massiva productes de Microsoft, quan sabem que es poden utilitzar eines paral·leles que són absolutament lliures, desenvolupades com a producte de processos d’implicació social en què participen col·lectius procedents d’àmbits més diversos, des d’universitats fins a grups humans absolutament voluntaris, que mai no han cobrat. És important assenyalar que tu pots fer-te el teu propi sistema controlant-ne els ressorts i establint les prioritats de seguretat, accés, democratització, etc. que consideris oportunes. Per exemple, això és essencial en qüestions com la llengua, en què has d’esperar que una corporació desenvolupi un software per a una minoria d’usuaris i això, si no és rendible, mai no es produirà. No obstant això, si una sola persona o una administració dedica un temps a traduir qualsevol eina està alliberant una infraestructura tecnològica i, d’alguna manera, està adquirint certa independència econòmica i cert control sobre la seva pròpia seguretat. Tots els estats estan deixant en mans d’una corporació com Microsoft el control de la distribució d’informació, quan nosaltres mateixos podem desenvolupar nous conceptes i moltes més eines que realment ens poden ajudar en la millora d’aspectes relacionats amb les nostres vides.

El website e-valencia.org fou creat amb la intenció d’oferir un espai de discussió sobre la política cultural valenciana. Per quines raons el servidor del website fou desconnectat? Podríem qualificar aquest fet de censura?
El website e-valencia.org és una plataforma d’utilització, però sobretot és una eina específica, plantejada per treballar en el context localitzat de la política cultural de la Comunitat Valenciana. E-valencia és una proposta de llibertat que es va constituir progressivament en un exercici de contestació davant l’actuació de determinades institucions públiques i contra la creixent instrumentalització política de la cultura. És una eina que es desenvolupa en paral·lel a la d’e-barcelona.org, creada com una part del projecte Hamaca, una iniciativa fallida, creada a Catalunya per fomentar la producció de projectes artístics que incloguessin l’ús de noves tecnologies. Allí es va començar a generar aquest tipus de reflexió sobre un espai que fos de discussió oberta, on lògicament no hi ha límits a les opinions ni tampoc jerarquies que hi intervinguin, on no existeix un sistema de control que digui en cada moment qui és el que està donant opinió. Això, per exemple, és una cosa que en determinats moments planteja una gran polèmica que penso que ha de fer que, novament, reflexionem sobre quins són els límits que s’estableixen per avaluar les diferents formes de participació ciutadanes. En les converses sempre hi ha fòrums oberts, hi ha una part d’insults, però l’experiència que tenim, durant el temps que va funcionar e-valencia.org i també e-barcelona.org, és que hi ha certes opinions que canvien la forma de debatre i que, sobretot, donen una informació que és molt necessària per entendre certs casos o aportar arguments a determinades polèmiques. I hi ha altres casos que s’articulen com a simples formes de protesta; hi ha casos que són sagnants, en què la gent es veu impotent enfront d’un article de diari, que és un sistema tancat i que, com a molt, l’únic que pots fer és enviar una carta al director, que pot o no publicar-se, però en aquest moment és automàtic i és immediat, i hi ha casos en què la gent es veu impotent davant un mitjà de comunicació, enfront el poder d’una corporació, o enfront de l’estat mateix com a sistema, i simplement va a la pàgina, potser que sigui a desfogar-se, però altres vegades a donar una opinió que pot ser absolutament necessària i clarificadora.

En quina mesura estaries d’acord amb l’afirmació de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), que ve a dir que s’està produint “un evident retrocés pel que fa a les llibertats d’expressió i creació en l’Estat espanyol”?

Penso que en els darrers anys hi ha hagut certament una retallada d’algunes llibertats. Les formes de censura poden ser nombroses i molt sofisticades. Per exemple, el control per mitjà de subvencions, que s’exerceix sobre el món de la cultura o sobre determinats mitjans de comunicació, és una forma de pressió i control, més que no pas una aplicació de mètodes de censura clàssica. A València, on la cultura és un element de primer ordre utilitzat en les operacions de màrqueting polític, on proliferen els grans esdeveniments i la banalitat està servida, l’aparició d’e-valencia.org va suposar un cert malestar que va crispar una gran quantitat de gent, atès que es van posar sobre la taula temes com l’escandalosa administració de Barañano a l’IVAM o el malbaratament en determinades iniciatives com la Biennal de València. Aquesta situació va fer que alguns decidissin intervenir de forma molt directa, i la conclusió més evident fou el tancament de la pàgina. Conec, positivament, que hi van haver fortes pressions des d’instàncies molt altes. Es tracta d’una sibil·lina i preocupant forma de censura portada a la pràctica des de la prepotència i l’anonimat, un atemptat contra la llibertat d’expressió i de creació. Però aquí és on realment podem fer la nostra feina, una vegada que recuperes tota la informació i les bases de dades, simplement et mous de territori, perquè, realment, la xarxa no és un territori acotat, és a dir, que puc tenir un espai web no solament en un o altre país, sinó que puc estar fins i tot en diversos servidors de diferents països. Aquí és on nosaltres estem treballant, mantenint, diríem, una forma de protecció enfront a certes agressions o certes limitacions, on realment ni la justícia local pot operar perquè no té instruments ni legislació desenvolupada per això. Això no significa que d’aquí a dos anys no canviï tot i em vegi obligat a variar la forma de treballar.

En el treball que has presentat en la sala 01 d’Olot, anomenat Individual Citizen Republic Project, una vegada s’ha creuat la sala on es fa publicitat del producte X-Devian, s’entra en una espècie de laboratori-camp de batalla d’on és possible produir nova informació. En la creació d’aquest laboratori hi ha una metàfora sobre els usos de la informació?

Tal com s’ha creat a Olot, a Individual Citizen Republic Project –que després s’ha anomenat El Sistema perquè hem utilitzat la metàfora d’un sistema operatiu, però aprofundint en la complexitat del propi terme, en la idea dels sistemes polítics i socials essencials, etc.– intentem crear una imatge, que és la imatge del propi producte i que remet a un imaginari comercial. Quan passem de l’entrada a la sala següent un s’introdueix en el cervell d’aquesta mateixa imatge, un lloc on es treballa i es desenvolupa, un lloc que reprodueix d’alguna manera un laboratori amb manuals que descriuen activitats que poden ser il·legals, des de com fer-te una targeta pirata de Canal Plus fins a materials relacionats amb l’activisme, l’univers hacker o fins i tot el terrorisme i que es troben, tal qual, a Internet, però que hem imprès i col·locat en aquest espai. A partir d’aquest antagonisme entre la imatge comercial i allò que consideraríem les seves entranyes o el seu revers, segons es vulgui, es crea un sistema de relacions molt complexes, el significat de les quals possiblement resulta difícil d’entendre mitjançant els dispositius conceptuals del món de l’art, atès que la gent que entra en l’espai de l’exposició es troba amb altra gent que està consultant una pàgina web o intentant fer-se una determinada targeta o simplement està investigant com si d’un laboratori es tractés, i això suscita lectures molt diverses. Finalment, en l’última sala accedim a un lloc arquetípic de conferències, en què et veus obligat a oferir una informació preconfigurada a altres persones, i llavors es crea novament aquesta confrontació de veure realment el que has après i el que has proposat als altres, com una forma de tancar el cicle de l’accés a la informació i la generació del coneixement.

Tal com apareix en el títol, en aquest treball planteges el tema del paper de l’individu en la societat de la informació. Creus que un individu, amb ajuda de la xarxa, pot contribuir a l’enfortiment de la capacitat crítica de la societat civil i, per tant, a l’ampliació de la democràcia?
A Individual Citizen Republic Project, la idea és qüestionar l’individualisme egoista i, en contrapartida, parlar dels individus que posseeixen una consciència de la seva capacitat extensiva; és a dir, que han generat mecanismes a fi de crear-se la seva autonomia, que tenen una formació, que adquireixen la capacitat d’accedir a la informació, de generar-se un nivell de coneixement, quasi de protecció amb les seves pròpies eines, que poden compartir amb la resta de la societat, i això va creant una societat molt més sòlida. Per a mi és com una espècie d’utopia metafòrica d’una societat més desenvolupada, no a partir de l’educació de les masses, sinó a partir de l’educació individual, en què dos, tres o quatre individus entren en un procés de col·laboració que és necessari i que segurament, avui en dia, amb la complexitat que comporta qualsevol tipus de desenvolupament del coneixement, és, a més, absolutament inevitable. Crearem una societat millor si permetem l’accés a la formació, a l’educació; aquí és on estan els primers pilars del coneixement i on primer hem de començar a estructurar. En aquest sentit, part dels meus treballs, i això no és una excepció, es creen amb materials i equips que les institucions han rebutjat i que nosaltres recuperem o reciclem i tornem a instal·lar-hi sistemes operatius que ens permeten adquirir aquesta autonomia que deia abans, una autonomia a través dels mitjans, a través de les eines, a través del teu propi coneixement.

És una forma d’utilitzar les eines que ofereixen les noves tecnologies per mitjançant la cultura enfortir la societat civil?
Sí, es tracta de buscar aquesta incidència, tenir una societat que quan, realment, emet una opinió de forma personal sigui la seva opinió, i que no sigui una opinió que estigui determinada o dirigida per l’estat, per la massa acrítica, per un líder d’opinió i altres, sinó que cada persona pugui generar la seva pròpia opinió. Evidentment és utòpic, perquè hem d’entrar en el procés d’informació. Però l’art pot plantejar i qüestionar aquestes utopies, i jo crec que pot plantejar un territori realment pràctic, que és el que ha passat en aquest projecte, on ha vingut gent d’instituts i col·lectius per aprendre a muntar els seus propis sistemes, on han realitzat tot un seguit de tallers i on hi ha hagut una intenció, per part dels organitzadors i des del principi, d’aportar al projecte diverses dimensions que poguessin ser molt complexes algunes, però que altres fossin accessibles per a determinats sectors del públic al qual ens estàvem dirigint.

En aquest col·lectiu, de quina forma has buscat la participació de col·lectius de la ciutat relacionats amb la tecnologia però aliens al món de l’art?
Des del principi vam fer una espècie d’anàlisi de quina era la situació del context local. Portem força temps treballant en això i vam veure, per exemple, en quines condicions la gent accedeix a Internet i quin tipus de coneixements té de determinades eines o sistemes. Aleshores vam establir contactes amb gent que està desenvolupant qüestions relacionades amb les comunitats que estan utilitzant xarxes inalàmbriques, concretament l’associació Olot Wireless, que desenvolupa una xarxa paral·lela a Internet comercial i que té una forma d’actuar molt coordinada en xarxa, on pots connectar-te sense fils, en un espai d’intercanvi amb forts components socials. I també vam estar veient quins altres tipus d’espais socials hi ha a Olot, en els quals es reuneix la gent per fer determinades activitats, i en aquest sentit hem operat quasi creant una nova infraestructura que podria ser que tingués continuïtat en algun moment, en el mateix edifici o en un altre lloc. La gent ha anat apropiant-se d’aquest espai de forma molt diversa; per exemple, molts alumnes del IES (Institut d’Educació Secundària Bosc de la Coma) han participat en aquest espai a partir d’un taller que el seu professor, Xavier Puerto, va plantejar com una tasca docent més, traslladant la classe d’informàtica al context de la sala d’exposicions i organitzant nombroses activitats. Ells són els que han fet una utilització pràctica de l’exposició-laboratori. Un alumne, Jaume Soler, va organitzar una xerrada sobre GNU-Linux, mentre que la resta del públic ha anat accedint a un espai d’art com a tal, en què qualsevol element té una lectura, un significat, segurament diferent.

És la xarxa un context suficientment complex per generar noves dinàmiques o segueix essent necessària la relació directa amb altres col·lectius, associacions o moviments socials?
Jo crec que cada vegada és més important. Internet com a tal és una xarxa i precisament quan estem parlant de l’espai públic de la xarxa ens estem referint a connexions entre molts móns, a intercanvi. Quantes més connexions establim crearem molta més estabilitat i riquesa en el sistema, quants menys centres de poder existeixen millor. En la xarxa els mecanismes de control són molt diferents de les estructures físiques clàssiques; el panòptic ja no és un centre de poder físic en el qual hi ha un observador i els altres estan essent observats i controlats, sinó que en el panòptic electrònic el centre està dispers i pot ser atacat i controlat de la mateixa manera que tu pots ser atacat pel centre.
Crec que, si hi ha una nova forma de poder influir en determinats contextos a través de la força que crea la implicació col·lectiva de nombroses maquinàries individuals, de persones o col·lectius que es troben dispersos però que, en un moment determinat, poden operar, especular o desenvolupar eines conjuntes, en l’economia global qualsevol organització, per petita que sigui la seva fracció de representació en l’estructura, pot tenir una influència decisiva en la comunitat global.

Share

Drop a comment

Your email address will not be published.