Rumb a Venècia

Noh suntag

El pavelló català a la Biennal d’Art ja està a punt i vol incidir en el debat sobre la creació contemporània més enllà de la identitat nacional

/ , El País
Al final hi haurà final feliç. La presència catalana a la propera Biennal d’Art de Venècia, la més important del món en aquest camp, semblava una cabòria quan Josep Lluís Carod-Rovira la va anunciar a la clausura de la fira de Frankfurt de 2007, en la qual Catalunya era la cultura convidada. Però, després de molts esforços i d’un procés de selecció dels continguts en certa manera exemplar, el proper 7 de juny hi haurà un pavelló català a Venècia. Serà dins el que es coneix com a “eventi collaterali” —una de les tres branques del programa oficial juntament amb els pavellons nacionals i l’exposició internacional— i tindrà una ubicació bastant privilegiada, il Magazzini del Sale, al Dorsoduro. No és un mal lloc tenint en compte les dificultats d’aconseguir espais centrals a la ciutat de la llacuna durant la biennal. La situació té un punt estratègic en el circuit artístic ja que que està a prop del museu Peggy Guggenheim i de la nova seu de la col·lecció Pinault de Tadao Ando, que s’inaugurarà en aquelles dates.
Tanmateix, el que resulta més interes- sant és el procés que ha portat a aquesta presentació i com el resultat ha acabat posant l’accent no tant en el tema de la reivindicació identitària d’un país a tra- vés de l’art que fan alguns dels seus artis- tes, com podia semblar en un principi, sinó en com aquesta identitat és cada cop més conflictiva en un món global. I, a sobre, això es fa amb projectes de caràcter molt conceptual i documental en els quals la noció d’arxiu i biblioteca té més importància que la d’estètica i, per des- comptat, que la de bellesa.
Serà una biennal interessant que deixarà a més d’un amb el corazón partío entre dues maneres d’entendre l’art que poden ésser igualment interessants tot i el seu antagonisme. I és que al pavelló espanyol hi haurà de representant Miquel Barceló, autor de la imatge identificadora de l’Institut Ramon Llull i un dels artistes més estimats i també més criticats del panorama artístic català i espanyol. Ha creat certa polèmica el fet que el pin- tor mallorquí, que possiblement presentarà obres relacionades amb el seu darrer treball a la cúpula de l’ONU a Ginebra, fou seleccionat a dit pel Ministeri d’Afers Exteriors, un tema, aquest de la designa- ció, que ja s’ha anunciat que canviarà a partir de 2011, quan es preveu que es convoqui un concurs per tal de triar el projecte. I això, precisament, és el que va fer el Llull. Després d’un concurs interna- cional amb un jurat presidit per Manel Borja-Villel, es va escollir el projecte de Valentín Roma que porta per títol La comunitat inconfessable, una reflexió sobre allò comunitari a partir del món de l’art, però amb reminiscències a d’altres, que es desplegarà amb tres parts: una exposició, un llibre i un web. Els artistes seleccionats, atípics per treballar en la frontera entre l’art i potser la sociologia, són: Daniel G. Andújar, Pedro G. Romero i el duo Elvira Pujol i Joan Vila-Puig. El curiós és que si a Frankfurt el debat va ser si s’havia de convidar o no autors catalans que escrivien en castellà, en el cas de Venècia aquest problema no ha existit. És més, va sorprende al principi que dos dels artistes seleccionats són de fora i un, fins i tot, ni tan sols viu a Catalunya. I és que a la biennal es vol incidir en el discurs artístic global des d’allò local. Donem algunes claus per entendre el perquè de tot plegat.

La política.

La notícia va saltar fa dos anys en la clausura de la fira de Frankfurt quan Carod- Rovira, potser portat per l’eufòria del moment, va anun- ciar que Catalunya tindria pave- lló propi a la Biennal de Venècia com a país convidat. Sembla ser que el Llull ja havia fet els pri- mers contactes, però hi hagué un error de comunicació i el vicepresident del Govern català va fregar el ridícul perquè la figura de país convidat no existeix a la biennal i aquesta, a més, té una reglamentació molt estricta i és bastant selectiva a l’hora d’acceptar nous pavellons, siguin o no nacionals. Des del primer moment va quedar clar que no podria ser com un pavelló nacional, però sí que podia integrarse en el programa oficial en el marc dels eventi collateralli, on ja hi participen altres nacions com Gal·les o Escòcia, sempre que el projecte presentat tingués prou entitat. A més de provocar una tempesta política, l’anunci va coincidir amb la demanda per part del sector artístic de què, en tot cas, la decisió sobre els continguts fos professional, és a dir, a partir d’un concurs obert i un jurat d’experts. Així es va fer. Però entremig hi va haver fins i tot un conat de dimissió del jurat degut a la crisi del Centre d’Art Santa Mònica, on el canvi de di- recció s’ha fet sense concurs pre- vi. És un altre model que avui, precisament, dóna el seu primer pas amb la presentació de l’expo- sició From I to J, l’homenatge d’Isabel Coixet a John Berger que obre la nova etapa del centre que dirigeix Vicenç Altaió.

El jurat.
Un cop l’organització de la biennal va estar disposada a parlar seriosament, s’havia trobat el lloc adient (una nau del ja esmentat Maggazini del Sale, després de descartar el Palau Fortuny, en procés de restauració), es va designar el jurat per al concurs del qual sortiria el projecte. El prestigi dels seus membres era clau per tancar qualsevol polèmica i per assegurar que el projecte guanyador fos ben vist per l’organització de la biennal. Va funcionar perquè el desembre de 2008 es va acceptar oficialment la participació catalana. El president del jurat fou Manel Borja-Villel, actual director del Museo Nacional Reina Sofía de Madrid i abans director del Macba. Els vocals foren Vicenç Todolí, director de la Tate Modern de Londres; Daniela Ferreti, conservadora del Palau Fortuny de Venècia; Chus Martínez, actual conservadora en cap del Macba i en aquell moment direc- tora del Frankfurter Kuntseve- rein; Ignasi Aballí, artista que fou convidat en la passada edició de la biennal a participar en l’exposi- ció internacional; i Marta Gili, directora del Jeu de Paume de París.

El concurs.
Fou el mateix jurat el que, de fet, va concretar les bases del concurs. Aquestes po- saven en dubte el concepte d’identitat lligada a un territori i el situaven en el pla de la relació en- tre les persones en un món cada cop més global. “El pavelló de Catalunya ha d’observar críticament la contemporaneïtat i acollir un projecte perquè, des de Catalunya o a través d’ella, innovi, marqui tendència, transformi, critiqui o, simplement, plasmi la societat”, es podia llegir en aquestes bases, que també establien un pressupost de 500.000 euros per produir l’exposició i les condicions de l’espai llogat a Venècia per tal de portarlo a terme. S’hi presentaren 18 projectes de 32 professionals (tot i l’èxit de convocatòria, alguns professionals ni ho intentaren per la concreció de les bases) i l’1 d’octubre es va fer públic que el guanyador era Valentín Roma amb la seva proposta La comunitat inconfessable, titol agafat d’un llibre homònim del quasi desconegut escriptor francès Maurice Blanchot per a qui, diu Roma, el comunisme era “allò que crea comunitat”.

El comissari.
“Sóc conscient que les bases del concurs pressuposaven un tipus de projecte determinat”, explica Valentín Roma (Sabadell, 1970), professor a diverses escoles d’art i disseny i comissari d’exposicions. “El marc conceptual era molt clar, el tema havia de ser la identitat problemàtica i comportava una apel·lació a la memòria crítica. En aquest sentit, la decisió de qui formava el jurat ha estat clau”. Roma, que ha escollit artistes amb els que ja havia treballat anteriorment perquè l’acompanyin a Venècia, reconeix que, en certa manera, el comissari ha estat el jurat i el seu paper seria, més que el d’un cinquè artista, “el d’un editor o compilador”. Troba interessant que alguns d’aquests artistes no siguin catalans, tot i que han treballat i exposat molt el seu treball per aquí, “perquè a cops és interessant que hi hagi gent de fo- ra que et mostri coses que no són visibles des de la pertinença”. I rebutja també que s’hagi volgut mostrar l’altra cara del mirall de l’art català suposadament oficial. “No m’agrada ni la idea de la re- presentació oficial ni tampoc la representació off, de la Catalunya altra, que seria el mateix però a l’altra banda. Cap dels projectes presentats vol ser el portaveu oficial d’un conflicte, però en la ma- teixa proposta hi ha el conflicte”.

El projecte.
“Vaig decidir presentar-me perquè ja feia temps que tenia la idea de fer un projecte a llarg termini sobre allò comu- nitari en el marc de les pràctiques artístiques i la biennal serà una escala en aquest camí”, assenyala Roma. Per a ell, hi ha tres tipus d’artistes que fan aquests tipus de projectes comunitaris. “Tenim l’artista que va a la comunitat per oferir les seves solucions a temes concrets; després hi ha els que treballen en col·lectius i, finalment, hi ha una altra modalitat d’artis- tes que estan al límit, entre una cosa i l’altra. Fan un tipus de treball que podria ser interpretat des d’un punt de vista no artístic, ja que se serveixen d’altres eines, com és la història, la sociologia o d’altres disciplines”. És en aquest darrer grup que inclou els quatre artistes seleccionats, tots ells persones que treballen en projectes a llarg termini sobre temes amplis que van desenvolupant a partir de la recopilació de documents de tot tipus que quasi mai fan ells mateixos sinó que recullen de di- verses fonts.

És un treball polític, o més aviat social, que, explica Roma, no té una intenció pamfletària ni un missatge directe sinó que busca qüestionar temes com la nostra relació amb el territori, el paper de la comunicació i l’aprenen- tatge en els mitjans de massa i l’economia des d’una perspectiva una mica iconoclasta. “La densitat i el desbordament d’informa- ció que tenim avui forma part d’aquesta investigació sobre això comunitari i inconfessable del qual parla el títol. No em molesta el desbordament, ho prefereixo al logotip, a la concisió ba- nal i pamfletària. L’acumulació d’elements permet a cadascú fer una abstracció del que ha vist”.

Els artistes / Pedro G. Romero.
Escultures trossejades, teles apunyalades i temples cremats, són algunes de les imatges que con- formen l’Arxiu FX, un projecte en el qual Pedro G. Romero (Aracena, 1964) treballa des de finals dels anys 90. L’arxiu, que se centra en la iconoclàstia política a Espanya, es proposa oferir una nova lectura de la fi de l’art, en la seva doble acepció de fi com a finalitat i com a final. A més d’estar permanentment disponible a Internet, l’arxiu assumeix un format expositiu que varia segons el lloc i el moment de la mostra, centrant-se en aspectes i lectures específiques del material que el conforma. “Si l’exhibició a la Fundació Tàpies al 2006 va mar- car la culminació de diversos anys de feina al voltant de la idea de ciutat, a Venècia l’arxiu s’enfocarà a partir d’una línia d’anàlisi denominada Una economia zero”, explica l’artista. A Venècia, els docu- ments, textos, fotos i vídeos que componen l’arxiu s’exposaran en un nou muntatge que parteix de la inclusió en el tesaurus de la mone- da de Manlleu, de la qual es va esborrar a cop de cisalla la paraula “catòlica”. D’aquesta moneda se’n farà una edició massiva, que es distribuirà tant a Venècia com en l’exposició encarregada a Romero, pel Museu Reina Sofía, que s’inaugurarà el maig, al Museu del Monestir de Silos. “La major part de monedes iconoclastes de l’arxiu van ser encunyades a Catalunya. L’intercanvi de monedes configura un llenguatge molt potent del qual no som conscients”, diu Romero. Entre les peces noves, que s’estrenaran a la Biennal, destaca Lamentaciones, una obra sonora basada en El Mercader de Venècia, de Shakespeare, que els visitants podran escoltar només acostant l’orella a la paret. També es publicarà un Butlletí d’assajos sobre la iconoclàstia de pensadors italians des de Manzoni a Agamben.

Els artistes / Sitesize.

Aquest col·lectiu format per Elvira Pujol i Joan Vila-Puig treballa a Barcelona des de 2002 sobre temàtiques vinculades amb el desenvolupa- ment del territori en relació amb la ciutadania i de manera especial amb els col·lectius menys represen- tats en l’àmbit institucional. Quan expliquen el seu treball mai parlen d’obres, sinó de processos, dinàmi- ques, participació col·lecti va, rede- finició social de les metròpolis i “reactivació dels ciutadans perquè s’involucrin i contribueixin a la construcció de la realitat”.A Venècia presentaran les seves reflexions sobre la pedagogia com a element vertebrador de les dinàmiques comunitàries. Per una banda, s’exposaran les Narracions Metropolitanes, micro-relats autònoms que s’exhibeixen en un muntatge de tex- tos, vídeos i imatges, “que parlen de la singularitat en la comunitat i de com la gent s’apropia dels llocs” i també a través d’una cartografia en una pàgina web, creada per a l’ocasió. Per altra banda, es distribuirà un Quadern Pedagògic, que es proposa rescatar l’escola llibertària barcelonina i recollir la tradició laica i nacionalista i les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia, el pensador anarquista execu- tat durant la Setmana Tràgica.

Els artistes / Daniel García Andújar.
Conegut pel seu projecte paròdia Technologies To The People, García Andujar (Almoradí, 1966) presentarà a Venècia una nova lectura de l’Arxiu Postcapital, un projecte multimèdia que reuneix més de 250.000 documents, relatius al període comprès entre 1989 i 2001, és a dir, entre la caiguda del Mur i l’atemptat de les Torres Bessones. “A més del Mur de Berlín, va ser l’any de Tian An Men, la invasió de Panamà i la fi de les dictadures a l’Amèrica Llatina, el desastre ecològic d’Alaska i sobretot la crisi de l’estructura econòmica i el seu pas d’una economia de producció d’objectes a la societat del coneixement”, explica. “Els artistes, com a professionals de la imatge que som, ensenyem a descodificar-la per fer explícita la complexitat. La societat de la informació requereix una nova pedagogia, perquè ofereix noves eines per interpretar el món i perquè tothom pugui contribuir a la construcció de l’imaginari”, afegeix. Per convertir en realitat aquestes pre- misses, per a la Biennal l’artista crearà una interfaç informàtica, a través de la qual posarà a disposició dels visitants l’Arxiu , junt amb la seva pròpia interpretació del material i les eines que permetran que el públic en faci la seva. L’arxiu no està a Internet, no només per la quantitat de dades, sinó sobretot a causa de la legislació sobre els drets d’autor, però els visitants que arribin proveïts d’una clau USB (pendrive) es podran endur a casa tot el que vulguin. “El que té de nou l’àmbit artístic és que genera un buit legal”, indica Andújar. A més dels ordinadors, el muntatge inclou vídeo, fotografies, fragments de videojocs i una instal·lació amb 124 imatges extretes d’anuncis publicitaris. “No serà endogàmic o refractari, sinó un es- pai porós, que es prestarà a diverses lectures. La primera serà la imatge, que fa evident una complexitat quasi palpable, però hi ha coses que no es poden simplificar… com ja deia Muntadas: la percepció requereix participació”.

Venècia, Catalunya i d’altres
53a. BIENNAL DE VENÈCIA. Amb el lema Fare mondi (Fer mons) se celebra del 7 de juny al 22 de novembre, sota la direcció de Daniel Birnbaum pel que fa a l’exposició internacional. Hi ha 77 pavellons nacionals. www.labiennale.org

EVENTI COLLATERALI. Inclou quatre pavellons de nacions sense Estat i una comunitat autònoma espanyola:

Gal·les. John Cale. Illa de la Giudecca. Poesia i performance s’uneixen en una instal·lació audiovisual inèdita, sobre la geografia gal·lesa i la tradició cèltica. www.walesvenicebiennale.org

Escòcia. No Reflections. Palau Pisani. Martin Boyce transforma l’antiga esplendor d’un palau del segle XV amb obres noves sobre el territori construït. www.scotlandandvenice.com

Múrcia. La Regió de Múrcia s’estrena aquest any amb el Pabellón de la Urgencia-La sociedad del miedo, un projecte de Jota Castro que reuneix artistes de diverses generacions i orígens que reflexionen sobre el control de la societat després de l’11-S. Arsenale Novissimo.

CATALUNYA. La comunitat inconfessable és un projecte organitzat per l’Institut Ramon Llull que té un pressupost d’uns 650.000 euros i consta d’una exposició, la producció executiva de la qual farà el Macba; un llibre, que distribuirà Actar; i un web.

Comissari: Valentín Roma (valentinroma.org)

Artistes:: Pedro G. Romero (fxysudoble.org); Daniel García Andújar (danielandujar.org) i el col·lectiu Sitesize (sitesize.org) integrat per Elvira Pujol i Joan Vila-Puig. Magazzini del Sale no 3. www.veneziacatalunya.cat

Share

Drop a comment

Your email address will not be published.