Explorem el primer pavelló català a la Biennal de Venècia


El directe!cat visita la mostra que presenta l’Institut Ramon Llull

venecia catalunya

Catalunya ha aconseguit, per primera vegada a la seva història, tenir representació pròpia a la . D’aquesta manera, la Generalitat de Catalunya, a través de l’Institut Ramon Llull (IRL), ha aconseguit la independència ‘de facto’ de l’Estat espanyol en el certamen artístic més important del món. L’exposició catalana, que porta per títol ‘La comunitat inconfessable‘ i ha estat comissariada per Valentín Roma, vol plantejar un anàlisi sobre la naturalesa d’allò comunitari en l’àmbit de l’art. Per fer-ho s’han escollit treballs de Joan Vila-Puig i Elvira Pujol, Daniel G. Andújar i Pedro G. Romero que analitzen les relacions entre comunitat i art reflexionant sobre accions de la Plataforma contra el quart cinturó, a través de vídeos sobre l’impacte dels mèdia i les multinacionals o revivint l’abast que van tenir les accions iconoclastes dels anticlericals espanyols al llarg de la història.

La mostra ‘Venècia, Catalunya 2009: La comunitat inconfessable‘, la primera vegada que Catalunya presenta un pavelló a la Biennal de Venècia, està situada en un dels enormes magatzems municipals de la ciutat dels canals, localitzat a la zona emergent de Dorsoduro, a tocar de la famosa Col·lecció Peggy Guggenheim i el nou museu d’art contemporani Punta della Dogana.

La Biennal s’organitza en pavellons per països i ‘esdeveniments col·laterals’, i l’organització de la mostra ha col·locat el pavelló català dins aquesta darrera, que és una mena de calaix de sastre separat de les representacions nacionals. Aquesta col·locació segregada de la resta de nacionalitats és eminentment política i esperem que en futures edicions es redreci. No té cap mena de lògica que les delegacions de Catalunya o de Palestina, Taiwan, l’Afganistan o el Pakistan es vegin excloses de la llista dels pavellons nacionals i en canvi es mantinguin pavellons d’Estats que no existeixen, com Txecoslovàquia o Iugoslàvia, per exemple, que ara omplen els diversos estats resultants.

A la pràctica, però, el pavelló català suposa la plena sobirania de Catalunya en la trobada d’art contemporani, escindint-se de la representació espanyola, que enguany ha presentat una selecció de pintures del mallorquí Miquel Barceló. A partir d’ara, els artistes catalans tindran el seu propi espai per mostrar les seves creacions al públic vingut d’arreu del món que cada dos anys s’aplega a Venècia.

La gestació del pavelló

L’any 2007 l’Institut Ramon Llull (IRL) va fer els primers tràmits per tal d’aconseguir un pavelló a la Biennal, i tal com vam informar llavors, es va sol·licitar a l’Ajuntament venecià la possibilitat d’instal·lar la mostra al Museu Fortuny, una peça arquitectònica de gran valor que anteriorment havia estat propietat del pintor català Marià Fortuny. L’aposta era ambiciosa, ja que suposava ocupar un espai cèntric i amb molt valor afegit que, a la vegada, reforçaria encara més els estrets vincles entre Catalunya i Venècia a través de la figura de Fortuny.

Les reformes al Museu Fortuny van fer impossible aquest somni, i finalment se’ns ha assignat un esplèndid magatzem de 500 m2, al local número 3 dels Magazzini del Sale, en una zona farcida de museus i galeries d’art. Des del Llull es tenia clar que el pavelló s’ompliria amb un projecte escollit amb els criteris més professionals, i en aquest sentit i seguint les prescripcions del “Document de Bones Pràctiques en Museus i Centres d’Art”, es va nomenar un comitè d’experts externs per elaborar les bases de la participació catalana i decidir, a través d’un concurs extern, quin projecte tindria l’honor d’omplir el primer pavelló català de la història.

El comitè, que estava format per experts com l’exdirector del Macba i actual director del Reina Sofía, Manuel Borja-Vilell o Vicent Todolí, l’actual director de la Tate Modern, va rebre propostes d’una trentena d’artistes, la majoria procedents de Catalunya, però també d’Itàlia, Finlàndia, Suïssa, Mèxic i els Estats Units. Finalment es va escollir un comissari, Valentín Roma, i el seu projecte, que porta per títol ‘La comunitat inconfessable’.

La comunitat inconfessable

La proposta de Roma inclou l’Arxiu post-capital, un projecte multimèdia de gairebé 250.000 documents concebut per Technologies to the People/Daniel Garcia Andujar; el Archivo F.X., un fons d’imatges fotogràfiques i cinematogràfiques al voltant de la iconoclastia anticlerical impulsat per Pedro G. Romero, i una selecció de treballs de Sitesize, una plataforma formada per Elvira Pujol i Joan Vila-Puig que explora el territori de l’anàlisi social a l’àrea metropolitana de Barcelona.

La idea de Roma, que pren el nom del llibre homònim de Maurice Blanchot i de la seva interpretació del comunisme com ‘allò que crea comunitat’, és indagar sobre la naturalesa d’allò comunitari en l’àmbit de l’art, analitzant les diverses formes d’actuació col·lectiva que l’art ens pot proposar.

La realització de ‘La comunitat inconfessable’ vol esdevenir un ‘tot’ basat en tres línies d’acció: un proposta expositiva, una llibre i una pàgina web en format blog que s’actualitza regularment en català, castellà, anglès i italià.

Sitesize

A la primera part de l’exposició s’hi poden veure treballs de ‘Sitesize‘, una plataforma de projectes col·laboratius generats al voltant de la metròpoli contemporània. Joan Vila-Puig i Elvira Pujol mostren a Venècia la seva experiència en projectes artístics de desenvolupament comunitari. A la pràctica han articulat un treball que recull diversos documents audiovisuals i una web per tal de presentar diverses experiències catalanes de participació social que utilitzen la pedagogia com a element de vertebració comunitària.

En aquest primer projecte s’hi poden veure accions de reivindicació però a la vegada artístiques de col·lectius com ‘No al quart cinturó’, que des de l’art intentaven fer pedagogia sobre la destrucció de l’entorn català, jugant a combinar unes lletres gegants tal com podeu veure a la fotografia. De la mateixa manera, l’àmbit que duu per títol ‘Aula Permament’ impulsa la relectura de les pràctiques que duien a terme les escoles racionalistes i els ateneus llibertaris a Catalunya, amb activitats que relacionaven de maneres poc ortodoxes la pedagogia amb l’acció social i artística.

Daniel G. Andújar

El projecte de Daniel G. Andújar, anomenat ‘Technologies to the people’ (TTTP) treballa sobre l’explosió dels mèdia i l’impacte que generen en el nostre llenguatge i en la nostra percepció dels arquetips visuals. L’artista presenta en primer lloc una sèrie de vídeos amb imatges de conflictes bèl·lics, ja siguin reals o virtuals, cinematogràfics o extrets de vídeojocs.

A la planta superior, en canvi, Andújar ens mostra com el mateix llenguatge violent i ultramodern el podem trobar en anuncis corrents, i fa una selecció de diverses desenes de plafons publicitaris que utilitzen el mateix tipus de violència i només en la denúncia, sinó per vendre qualsevol mena de producte possible.

El projecte TTTP vol retratar les negativitats de les corporacions tecnològiques després que, un cop s’hagi estès Internet, no ha arribat la democratització i l’accès universal que molts pronosticaven, i a la vegada ironitza sobre les lloances dels apòstols que creien en la nova llibertat digital. Per fer-ho, Andújar ha recorregut a l’Arxiu Postcapital, que fa 20 anys que va ampliant amb imatges, vídeos i d’altres textos i ja compta amb més de 250.000 documents aconseguits a la xarxa.

Història cultural de la pesseta

L’última part de la Comunitat inconfessable la forma el fons documental ‘en construcció’ de Pedro G. Romero, que a través d’una sèrie d’accions vol recuperar i reflexionar al voltant de les accions comunitàries i de vegades i sense saber-ho, artístiques, que feien els anticlericals espanyols. El corpus del projecte és un ingent conjunt d’imatges i documents audiovisuals, com escultures trossejades, llenços apunyalats o temples desmuntats pedra a pedra.

D’aquest treball, Romero presenta a Venècia un treball que, sota el títol ‘Una economia zero’, documenta el camí cap a la secularització de la societat, concretament a través dels canvis en els noms de les poblacions catalanes -De Sant Feliu de Codines a Codines del Vallès, per exemple- i més concretament en com es va aconseguir netejar la realitat econòmica de símbols religiosos, com les monedes de la ‘Cooperativa Mútua Católica’ on els anticlericals van netejar aquesta darrera paraula i que Romero reencunya perquè el visitant se la pugui endur de record.

Altres catalans

Però la presència catalana a la mostra no es redueix al Pavelló català. A més dels ja citats quadres del pintor mallorquí Miquel Barceló al Pavelló espanyol -el web de la representació espanyola no contempla el català, i això que és la llengua del seu representant- també cal tenir en compte l’exposició ‘Unconditional Love’, que s’ha organitzat des de Rússia i compta amb un treball del català Jaume Plensa.

La d’aquest és només la primera presència catalana a la Biennal, i Catalunya hi presenta un projecte expositiu ambiciós i rigorós en un espai expositiu excepcional. Esperem que a partir d’ara el Principat no falli mai a la cita i ben aviat, si els vents autodeterministes ens són favorables, l’organització ens reconegui com a Estat i els artistes catalans puguin competir en igualtat de condicions amb la resta de nacions del món.

Share

Drop a comment

Your email address will not be published.