R. BOSCO / S. CALDANA 23/12/2004
El País

El dinamismo del arte digital hispano ha conquistado Corea del Sur. Son cuatro las obras de artistas españoles que participan en Homo Ludens, la exposición principal de la tercera edición de la prestigiosa bienal Media City Seoul, y su elección resume las diferentes líneas de investigación que conforman la escena digital española.

El dinamismo del arte digital hispano ha conquistado Corea del Sur. Son cuatro las obras de artistas españoles que participan en Homo Ludens, la exposición principal de la tercera edición de la prestigiosa bienal Media City Seoul, y su elección resume las diferentes líneas de investigación que conforman la escena digital española.

Por un lado, está la aproximación colaborativa de Daniel García Andújar con una nueva versión de su instalación-taller sobre tecnologías open source, y por otro, la búsqueda formal de José Carlos Casado con New body, una videoinstalación de cuerpos convertidos en objetos sexuales, androides hiperconectados que invitan a la reflexión sobre los usos y abusos de la ingeniería genética.

También se presentan los Archivos ovni, un compendio de arqueología contemporánea y cultura urbana sacado de Internet y recopilado por el colectivo homónimo. Su fundador, Joan Leandre, expone también otra obra que ya es un clásico, Velvet strike, una base de datos de modificaciones en forma de grafitos pacifistas para el juego de guerra Counter Strike, abierta a la colaboración del público.

Leandre participa también en Unzipping Codes (Expandiendo códigos), una exposición de “arte del código” y videocreaciones de España y América Latina, que se presenta, con la organización de la Embajada Española en Seúl en el Nabi Art Center, la principal institución especializada en arte y nuevas tecnologías de la capital coreana. “Como prólogo exponemos Al otro lado, una selección de 12 vídeos que muestran la flexibilidad y variedad de expresiones permitidas por las tecnologías digitales y la electrónica de consumo”, explica el valenciano Nilo Casares, comisario del evento. “Por lo que se refiere al arte del código he elegido tres artistas que ofrecen diferentes facetas de las posibilidades creativas de la programación. El nexo común entre sus obras es la dependencia del ordenador, sin el cual no podrían existir”, añade el comisario.

Como muestra del software art, el ya mencionado Joan Leandre presenta RetroYou, una serie de modificaciones abstractas de juegos de carreras de coches y simuladores de vuelo, que precipitan al usuario en un mundo sin referencias espaciales y le obligan a adoptar nuevas reglas de conducta. “El net.art está representado por Ánima, del mexicano Arcángel Constantini, una reflexión sobre el mundo material, que permite al usuario resucitar a una vida digital varios objetos encontrados en un rastro, creando un universo paralelo en la Red, donde las cosas tienen una existencia tan real y animada como en su vida pasada”, explica Casares.

La selección se completa con Interferencias chamánicas, una recopilación de “objetos visual-sónicos” en CD-ROM, del uruguayo Brian Mackern, un artista que ha hecho de la rápida obsolescencia de los elementos tecnológicos el sujeto de sus obras. El colectivo barcelonés Area3 puso el broche final al programa inaugural con una acción visual en red durante un evento denominado Fiesta Positrónica.

Share

Theme_게임/놀이 ● 컴퓨터 게임으로 대변되는 ‘게임’이라는 삶의 방식이 자연스럽게 스며있는 개개인의 일상과, 게임 산업이 가지고 있는 경제적 파급력, 각각의 게임과 여러 가지 놀이가 내포하고 있는 사회 문화적 메시지들을 미디어아트를 통해 총체적으로 살펴보고, 이러한 문화현상에 대한 미래적 가치를 찾아봅니다.

Title_디지털 호모 루덴스 ● 네덜란드 문화학자인 호이징가는 이성과 사유가 아닌, 놀이/유희가 인간의 문화를 형성해 왔으며, 놀이/유희로 인해 인간이 오늘에까지 이르게 되었다고 말하면서, 이러한 인간을 호모 루덴스, 즉 유희의 인간이라 불렀습니다. 오늘날의 놀이와 게임은 디지털 문화와 접점을 이루면서 삶을 이루는 하나의 방식이 되었고, 이러한 문화에 몸담은 새로운 인간을, 우리는 호이징가의 견해를 따라, 이제 디지털 호모 루덴스라 부릅니다.

본전시_게임/놀이 ● 작가들이 직접 만드는 게임에서부터 게임을 다채로운 시선으로 해석해보는 작품에 이르기까지, 게임과 관련한 모든 작품이 펼쳐집니다.

● 1층 / 자볼릭 키스팔 Szabolcs KissPal「테두리 Edging」/ 컬렉티프_팩트 Collectif_fact「서커스2003 Circus 2003」/ 얀-피터 E. R. 존탁 Jan-Peter E. R. Sonntag「OMO」/ 박준범 Park June Bum「25고소공포증 25Acrophobia」/ 탄 텍 웽 Tan Teck Weng「원형감옥 Panopticon」/ 김기라 Kira Kim「0.000km-제로 썸 게임 0.000km-Zero Sum Game」/ 베아트 브로겔 Beat Brogel_필립 짐머만 Philippe Zimmermann「한 단어 영화 onewordmovie」/ 정동암 Jung Dong Am / 정문열 Jung Moon Ryul「앤디의 꿈 Andy’s Dream」/ 스테판 어네거 Stephen Honegger_안소니 헌트 Anthony Hunt「컨테이너 Container」/ ENESS「버주얼- 디지털 흔들 목마 Virsual-The Digital Rocking Horse」/ 스테판 배라스 Stephen Barrass_린다 데비 Lindy Davy_로버트 데비 Robert Davy_케리 리첸스 Kerry Richens「사랑스러운 카우치지지 Zizi-the Afffectionate Couch」/ 야노베 켄지 Yanobe Kenji「숲 속의 영화관 Cinema in the Woods」/ 톰 베츠 Tom Betts「CCTEX」/ 펭 멩보 Feng Mengbo「Q3D」/ 안젤라 데타니코 Angela Detanico_라파엘 라인 Rafael Lain_지리 스칼라 Jiri Skala「서울 : 킬링타임 Seoul : Killing time」/ 에도 스턴 Eddo Stern「팔라딘 요새 : 미군 Fort Paladin: America’s Army」/ 밀토스 마네타스 Miltos Manetas「사물에 반항하는 사람들 People Against Things」/ 베아테 가이슬러 Beate Geissler_올리버 잔 Oliver Sann「저격수 Shooter」

● 2층 / 앨리자베스 밴더 잭 Elizabeth Vander Zaag「우리처럼 말해봐요 Talk Nice」/ 호세 카를로스 카사도 Jose Carlos Casado「새로운 신체.v01b newBody.v01b」/ 마커스 리올 Marcus Lyall「슬로우 서비스 Slow Service」 / 아키오 카미사토 Akio Kamisato_사토시 시바타 Satoshi Shibata_타케히사 마시모 Takehisa Mashimo「무니 Moony」/ 문경원 Moon Kyung Won「나 좀 봐봐 Look at me」/ 이세정 Lee Se Jung「얼굴 Face」/ 플레익스 PLEIX「격자무늬 : 이츄 Plaid : Itsu」/ 로버트 아놀드 Robert Arnold「욕망의 형태학 Morphology of Desire」/ 플레익스 PLEIX「미용공구세트 Beauty Kit」/ 반 소워와인 Van Sowerwine_이소벨 놀레즈 Isobel Knowles_리암 페네시 Liam Fennesy「 기대하기 Expecting」/ 마리나 아브라모빅 Marina Abramovic_울레이 Ulay「빛/어둠 Light/Dark」/ 다니엘 가르시아 앙두아르 Daniel Garcia Andujar「e-서울 e-Seoul」
● 3층 / 댄 퍼잡스키 Dan Perjovschi「무제 Untitled」/ 날리니 말라니 Nalini Malani「게임 조각들 Game Pieces」/ 타쿠지 코고 Takuji Kogo_캔디 팩토리 프로젝트 Candy Factory Projects「관객 Audiences」/ 프레데릭 모서 Frederic Moser_필립 슈빙어 Philippe Schwinger「액팅 팩츠 Acting Facts」/ 왕 지안 웨이 Wang Jian Wei「기념식 Ceremony」/ 장영혜중공업 YOUNG HAE CHANG HEAVY INDUSTRIES「오퍼레이션_누코리아OPERATION_NUKOREA」/ 랭랜즈 & 벨 Langlands & Bell「오사마 빈 라덴의 집The House of Osama Bin Laden」/ 홍성담 Hong Sung Dam「1999-탈옥 Breakaway, the Century of Sound and Fury」/ 쉴파 굽타 Shilpa Gupta「무제 Untitled」/ 앤-마리 슐레이너 Anne-Marie Schleiner_브로디 콘돈 Brody Condon_호앙 레안드레 Joan Leandre「벨벳-스트라이크 Velvet-Strike」/ OVNI아카이브 OVNI Achives(아부-알리 Abu-ali, 레트로유 retroyou)「바빌론 아카이브 Babylon Archive」/ 볼프 헬츨레 Wolf Helzle「… 그리고 나는 일부이다 … and I am a part」

특별전시①_매트릭스A ● 서울에는 어떤 미술공간이 있을까? 아트맵을 따라 미술관을 다녀보고, 미디어아트 비엔날레 기념품도 받아요. ● ‘매트릭스 A’를 즐기는 방법 / 1. 예쁜 아트맵을 손에 챙긴다. / 2. 비엔날레 기간동안 ‘매트릭스 A’에 참여한 전시장에 가서 멋진 전시를 보고 아트맵에 관람 확인 도장을 받는다. / 3. 확인 도장이 10개가 되면 아트맵을 들고 서울시립미술관 미디어시티팀으로 와서 기념품을 받아간다. ● 문의 Tel. 02_754_8185

특별전시②_퍼니 퍼니처 ● 전시장 곳곳에 있는 의자가 예술작품이래요. 미디어아트와 함께 즐기는 멋진 가구 예술을 만나봅니다. ● 최강석, 이혁진/최유진, 김도훈/박희원, 신성희, 이민웅/이선영, 박상현/황영혜, 현은주, 이연주, 최미현, 김유리/양재영, 신현영/이슬아, 최우석/최태희, 신용준, 박서영/윤성희, 곽철안/김찬섭, 이운정, 김수진, 천민규, 권재민/이민호, 전창명, 김준형/이주영, 김현선/이시훈, 김준형/김지은

특별전시③_media_art.org ● 서울시립미술관 2층에서 전 세계 곳곳에 있는 미디어 아트 관련 기관들의 다양하고 알찬 정보를 만나보세요. ● m_cs Archive_여러 미디어 작가들의 작가정보와 대표작으로 이루어진 자료집과 시청각 자료들이 구비되어 있습니다. 미디어 아트 작품과 작가가 궁금하시다면 언제든 오셔서 열람하실 수 있습니다. ● game by artist_’작가’라는 이름을 걸고 만들어진 게임 작품 4점을 선정하였습니다. 웹을 기반으로 하는 이 작품들은 자본의 논리에서 벗어나 있으며, 인터넷에 접속할 수만 있다면 누구나 즐길 수 있습니다.

학술행사①_m_cs 강연회 ● 비엔날레 큐레이터들이 들려주는 미디어 아트 작품과 전시의 모든 것 ● 1) 미디어 아트 전시의 모든 것_리즈 휴즈 / 2004_1203_05:00pm_홍익대학교 E동 103호 ● 2) 미디어 아티스트로 살아가기_요한 파인애플 / 2004_1210_02:00pm_이화여자대학교 A동 524호 ● 3) 예술과 게임_틸만 바움개르텔 / 2004_1217_11:00am_ 서울시립미술관 강의실

학술행사②_국제 심포지엄_Game Art ● 게임아트, 게임은 뭐고, 아트는 뭐지? 게임과 미디어아트의 접점을 심도깊게 접근해보는 국제 학술 심포지엄 / 2005_0204_ 01:00pm_서울역사박물관 강당 ■ 제3회 서울 국제 미디어 아트 비엔날레

주최_서울특별시 ● 주관_서울시립미술관_제3회 서울 국제 미디어 아트 비엔날레 조직위원회 ● 후원_문화관광부_정보통신부_서울문화재단_스위스 예술 문화원-프로 헬베티아_익스페리멘타_아트 빅토리아_아시아링크_호한재단_주한프랑스대사관_영국문화원_주한캐나다대사관_주한호주대사관_일본국제교류기금 서울문화센터_주한영국대사관_주한독일연방공화국대사관_주한스위스대사관_홍익대학교 목조형가구학과_MFG_아트센터나비_앤씨소프트_에프엘 더 스타일 ● 총감독_윤진섭 / 큐레이터_요한 파인애플_리즈 휴즈_한스 D. 크리스트_틸만 바움개르텔

Share

Jordi Font Agulló

Afrontar críticament i analíticament el fenomen del turisme a principi del segle XXI, tal com es fa en la mostra Tour-ismes. La derrota de la dissensió, no resulta de cap de les maneres un assumpte senzill. A més, la controvèrsia s’accentua si es té en compte que el procediment escollit per escometre aquesta feina és el comissariat d’exposicions, dins de l’àmbit que se sol definir com a art contemporani.

Per tant, portar a terme una presentació gens benèvola de les causes i els efectes culturals i socioeconòmics que comporta el turisme des d’un marc institucional que està integrat en el circuit turístic cultural sempre comporta el risc de ser una presa fàcil per als gasetillers d’esguard cínic i a sou de l’ordre establert. Quantes vegades no hem hagut de suportar el comentari tronat que ve a dir, de forma simplista i malintencionada, que no és coherent dur a la pràctica una crítica institucional des de dins de les mateixes institucions? Veritablement, es tracta d’una obsessió paralitzant i ben absurda d’altra banda. És que les institucions en els països democràtics no haurien de ser de tots? És que no tenim dret a influir sobre elles i, si convé, a transformar-les?

En aquest cas, resulta obvi que els tres responsables del comissariat, Núria Enguita, Jorge Luis Marzo i Montse Romaní, saben perfectament el context en què treballen i, també, demostren que des del mateix centre institucional és possible elaborar visions radicals que contradiuen els convencionalismes més instal·lats. És a dir, que amb perspicàcia i rigor són capaços de plantejar, a partir de la mostració d’un seguit de treballs artístics i la generació d’un conjunt d’activitats, múltiples interrogants i contrapunts al camí que ha pres en les darreres dues dècades una part rellevant del sector terciari de les economies més desenvolupades. En efecte, la indústria turística a partir de la segona meitat del segle XX va anar adquirint un paper extraordinari –en alguns casos, com en l’Estat espanyol, va implicar una autèntica regeneració econòmica, acompanyada, no obstant, de seqüeles socioculturals de gran calat– arran del foment del model massificat de sol i platja en el sud d’Europa en un primer moment i, més endavant, arran de la seva sofisticació i diversificació quant als destins, formes de viatjar i activitats per realitzar. Un procés que no és aliè a l’aprofundiment de la mundialització capitalista després de 1989. Tot i que, com a matís prou important, no es pot ignorar que moltes àrees del planeta perden o obtenen el seu estatus turístic segons el grau de violència, pobresa o altres calamitats que les assolen. Resulta obvi que l’esperit “aventurer” occidental mitjà tanca els ulls enfront de les desventures que pateixen milions d’éssers humans, víctimes d’un ordre global que se sustenta en la desigualtat, malgrat que en alguna ocasió els viatges es condimenten amb unes petites dosis de perill i d’improvisació.

Els treballs que acull la Fundació Tàpies contenen, en bona mesura, una mirada conflictivitzada respecte al turisme i el seu corol·lari més nociu conegut com a turistització. A partir d’aquesta línia de partença, alguns d’aquests projectes permeten una aproximació ben ajustada als diferents “ismes” que acaben vertebrant el gran complex de la indústria de l’oci turistitzat en un pla mundial. Per exemple, resulten significatives les connexions que Daniel G. Ándujar (La Cultura del totxo, 2004) aconsegueix plasmar, amb un to sarcàstic i una certa comicitat, entre turisme de masses, urbanisme descontrolat i corrupció politicoeconòmica. En una línia semblant, però prenent un caire més global en relació amb el conjunt d’una comunitat, una altra obra que permet avaluar les transformacions accelerades implícites en la relació de capitalisme i turisme és Nerja, once, (2004). Aquest projecte de Rogelio López Cuenca permet copsar els canvis socioeconòmics i culturals experimentats pel poble costaner malagueny de Nerja. Una mutació veritablement radical que va provocar que, en menys del curs d’una generació, Nerja passés d’una economia endarrerida i fonamentada en el sector primari a una mena d’hiperterciarització. Altres, com és el cas d’Angelika Levi, amb un vídeo documental, reflecteixen amb una claredat enlluernadora l’evidència que els vincles entre capital i treball en el sector turístic estan travessats per l’explotació i la precarietat laborals. Tanmateix, tot i els mèrits d’aquestes obres, en el conjunt de la mostra allò que es fa palès de manera més diàfana és aquesta capacitat dels tour-ismes per modelar i generar nous imaginaris. És a dir, noves maneres d’entendre i veure el món que acaben esdevenint formes de naturalització de determinats comportaments humans. Cosa que va lligada a l’extensió en el teixit social d’actituds complaents envers l’ordre dominant. I, sens dubte, en aquest procés el turisme postmodern hi juga un paper preeminent mitjançant una recreació enganyosa del món que desterra l’existència del conflicte o, millor dit, que l’amaga darrere una representació culturalista, en què, idealísticament, tan sols caldria traspassar fronteres tot fomentant l’intercanvi i el coneixement cultural per arribar a la comprensió i la tolerància de l’altre. Més o menys, una recepta de felicitat tan vàcua com la que proposa el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona.

Aquest quadre d’interpretació deu ser segurament el més allunyat de les problemàtiques planetàries, però, en canvi, ha fet fortuna mitjançant l’expansió intencionada arreu d’un clixé tergiversat dels litigis reals que afecten el món. I en aquesta operació la mirada turistitzada –germana i còmplice també del pensament liberal políticament correcte–, que ha conquerit grans espais de l’imaginari col·lectiu de les societats occidentals, hi ha tingut un paper crucial en promoure allò que els comissaris de la mostra anomenen la derrota de la dissensió. Si busquéssim una analogia contemporània, arribaríem a la conclusió que la turistització és un autoengany –encara que per a alguns sectors és un enorme negoci i, en conseqüència, també hauríem de valorar el grau de consciència aquiescent que hi ha a l’entorn de l’enganyifa– que s’emparenta amb la creença en la utopia sécuritaire que tants seguidors té actualment després de l’11-S i la invasió nord-americana de l’Iraq. Ras i curt i expressant-ho de forma planera, significa tenir els carrers nets i decorats pertinentment, els miserables allunyats dels centres considerats turístics o políticament rellevants per al poder i uns bons cossos policíacs per tal de mantenir l’ordre del capital a fi que el visitant se senti còmode, això sobretot. L’artista Yto Barrada, a Grand Royal Tourisme: la maquette, (2003), en reproduir a escala la ciutat de Tànger, que va ser retocada escenogràficament a fi de rebre el rei Mohamed VI el 2001, ens introdueix deliberadament en aquest món de falsedat. On eren les bosses d’immigrants que esperen creuar l’estret de Gibraltar? I què se’n va fer del barraquisme que envolta Tànger?

Paral·lelament, a banda de la consolidació de processos d’emmascarament del present o del passat mitjançant el conreu del costumisme i el pintoresquisme, en el sistema de percepció i ordenació socials governat per la mentalitat turística hi flueixen indiscriminadament el desdeny, el cinisme i, fins i tot, la ceguesa involuntària quan l’alienació respecte a la realitat que ens circumda és tan elevada. En aquest sentit, per exemple, els turistes suecs que a finals dels anys seixanta prenien el sol a les platges de la Península ibèrica mostraven una preocupació gairebé nul·la en relació amb el règim dictatorial de Franco. Alguns ni se n’havien adonat de la seva pervivència com es palesa en el fragment de la pel·lícula Jag Är Nyfiken-Gul (I am Curious Yellow), 1967, del suec Vilgot Sjöman. Sens dubte, es tracta d’un interessant document presentat en aquesta exposició i que tindria el seu equivalent en qualsevol film que es proposés reflectir les opinions i actituds del turista postmodern actual. Amb certesa, unes entrevistes d’un caràcter similar fetes a l’aeroport de Barcelona a passatgers que tornessin d’una estada turística al Brasil, Indonèsia, Kènia o Tailàndia, contindrien unes respostes bastant semblants a les dels suecs i sueques de 1967.

En general, i atenent el conjunt de les obres presentades –tot i que en aquest escrit no comptem amb l’espai suficient per comentar-les en la seva totalitat– i activitats paral·leles realitzades (itineraris artístics alternatius per Barcelona de Joan Roca o les rutes de l’anarquisme a Barcelona del col·lectiu Turisme Tàctic, programació de cinema i vídeo, conferències i una publicació), considerem que hi ha, especialment, dos aspectes positius que no deuen passar per alt al visitant. En primer lloc, cal subratllar el fet que en aquesta aproximació al fenomen dels turismes no hi aflora, per part dels responsables curatorials, un sentiment de crítica romantitzant. És a dir, allò que implicaria copsar el turisme des d’una posició elitista i intel·lectualista a fi d’atribuir tots els seus mals a la massificació i la popularització. No resulta estranya en les nostres contrades la predominança d’un lament per èpoques perdudes en què suposadament el viatge era quelcom “autèntic”. Aquesta nostàlgia, per exemple, pels viatgers i exploradors victorians à la Richard Burton, paradoxalment, si s’ha convertit en una simulació caricaturesca i kitsch i, d’altra banda, també massificada. Al cap i a la fi, es tracta d’un trajecte impossible en un món que ja no és el mateix. La segona qüestió a destacar seria, indubtablement, el fet que el planteig crític a l’entorn dels turismes està íntimament vinculat a una dissecció de les pautes d’organització politicoeconòmica i comportaments socioculturals propis del capitalisme global contemporani. Aquest punt de vista atorga un gran valor a aquesta exposició que té, segons Núria Enguita, com un dels seus propòsits revelar els mecanismes que indueixen a aquest desig d’evasió i de conquesta de felicitat. Un anhel, per cert, ben divers. Per a alguns es tracta de passar-s’ho bé durant uns dies a la platja sota el sol i ballant i bevent frenèticament durant les nits càlides d’estiu. Per a altres, i aquest potser seria el model de les classes mitjanes tardocapitalistes culturalitzades, es tractaria d’experimentar, com afirmava Claude Lévi-Strauss en el seu assaig fonamental Tristos Tròpics, la il·lusió d’allò que ja no existeix i que encara hauria de ser, sigui viatjant a llocs exòtics i recòndits, sigui impregnant-se de valors i objectes culturals en les grans ciutats turistitzades. Per tant, els turismes actuals estan determinats per les formes econòmiques capitalistes, però, alhora, també actuen com a transmissors de pautes i valors culturals que influeixen en l’esdevenir del mateix sistema econòmic dominant. O millor dit encara, en els turismes hi ha dipositada la viva imatge de la tipologia de relacions que intercedeixen entre l’anomenat Primer món desenvolupat i la resta d’àrees del planeta. Sense oblidar que aquests nexes es reprodueixen dins del mateix món desenvolupat entre les diverses franges que el poblen condicionades per la desigualtat.

En definitiva, els turismes en general, lluny de trencar amb una percepció del món atapeïda d’estereotips, el que fan és intensificar i cosificar les diferències i, en darrera instància, contribuir a perpetuar l’increment de les desproporcions que caracteritzen els diversos nivells de vida. I en aquests darrers anys, el que és més pervers és que tot aquest procés té la cobertura legitimadora d’un cert “bon rotllo” amb la intenció de desconflictivitzar i camuflar la violència implícita en les injustícies que creixen de manera insostenible. Mentre alguns esperen les seves vacances per recrear artificiosament un viatge d’aventures a les fonts del Nil, altres, una gran majoria, es veuen desplaçats per conflictes bèl·lics eterns o passen a engruixir les enormes bosses de població flotant, sense ofici ni benefici, que atesten les megaciutats dels països en desenvolupament. Un desenvolupament que, de forma curiosa, mai no acaba de quallar. Tanmateix, el pitjor de tot plegat és que amb la turistització va inclosa l’expansió de la indiferència i de la mirada acrítica del món. En aquest sentit, el més preocupant és que ha prosperat en bona mesura una manera de fer com la d’aquella parella nord-americana de protoarqueòlegs que tan bé retrata John Sayles en la pel·lícula Men with guns (un film de 1997 que possiblement es podria haver inclòs en la suggeridora selecció fílmica de la mostra). La breu però significativa història és la següent: en un país centreamericà, amb molta probabilitat Guatemala, aquest matrimoni –prototipus de la middle class– es desplaça tranquil·lament per la jungla a la recerca d’empremtes monumentals mil·lenàries d’un poble precolombí que conreava una elevada devoció pel sacrifici humà. Mentrestant, de manera simultània, el bosc està a vessar de gent desplaçada per la violència i la pobresa i de petits escamots guerrillers que s’oculten de la persecució d’un exèrcit que ha reprimit durament una franja considerable de la població indígena. En fi, un cúmul de circumstàncies, en què el més desconcertant és el fet que per als turistes estadounidencs tota aquesta munió de persones a la intempèrie roman invisible, completament inexistent, tan capficats com estan en un passat encartonat i, per tant, estandarditzat i mistificat. És a dir, no veuen (o no volen veure) un bou a tres passes. Amb aquesta conducta exemplifiquen a la perfecció l’esperit del viatger turistitzat actual: desinterès per les possibles incomoditats de l’entorn immediat i l’adopció d’una òptica conservadora que s’aplica a la idealització tant d’èpoques pretèrites com de determinats paratges geogràfics.
A Tour-ismes es respira, certament, un aire de derrota, d’aquell defalliment que ens envaeix durant les tardes d’agost, però, afortunadament, això no vol dir de claudicació, atès que des de la descripció i presentació de la desfeta s’aventura el ressorgiment de perfils d’una renovació crítica. En efecte, les obres presentades i la direcció curatorial creen un escenari en què conflueixen esbossos sobre l’apatia, el tedi, l’aberració urbanística o la recreació kitsch del “petit triomfador” tardocapitalista –vegeu en aquest sentit el treball del col·lectiu italià Multiplicity sobre els gustos arquitectònics de l’immigrant marroquí que es construeix una segona residència en el seu país d’origen. No obstant això, sota d’aquest vel de desesperança, el visitant hi pot advertir el floriment d’una crítica viva, aturistitzada per dir-ho en els termes dels comissaris, que identifica amb encert l’origen i les conseqüències dels despropòsits de l’economia i els imaginaris turístics, que no són altra cosa que una part de la plasmació de la radicalitat neoliberal dominant.

Share

Albert Batlle

El 1996 crees Thecnologies to The People, una mena de corporació fictícia per publicitar tot tipus de serveis i productes vinculats a Internet d’accés lliure. Com va sorgir la creació d’aquesta corporació, a quins objectius responia?
Thecnologies to The People és una empresa virtual que jo utilitzo com a referent, com a cobertura paral·lela a allò que és i representa el món de l’art a fi de parlar de certs temes que en cada moment poden ser recurrents, per referir-me a la corporació com a sistema de gestió i representació molt més sofisticat que els que habitualment es desenvolupen en el món de l’art o en el mateix espai del museu.
Thecnologies to The People es crea l’any 1996 a Alemanya a partir d’un seguit de reflexions sobre el que estava passant en aquell moment arran de les transformacions derivades de l’ús de les noves tecnologies. A mitjan dels anys noranta es va produir una mena d’explosió del món de la tecnologia, del món d’Internet. Era el moment en què Internet irromp com una xarxa d’ús domèstic a través del navegador pla, quan comencen a proliferar les línies particulars i la gent comença a utilitzar de forma molt més evident serveis com el correu electrònic. També és veritat que en aquell moment hi havia un excessiu protagonisme, una confiança excessiva. S’estava creant un espectre, una visió del món que havia de canviar de manera absoluta les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Nosaltres, a Thecnologies to The People, no creiem que aquell panorama seria tal com es dibuixava en aquell moment. Es parlava d’un accés més democràtic als mitjans, d’un major grau d’independència de l’individu com a tal, davant les institucions o l’estat i, sobretot, una transmissió i un accés a una informació ingent. Tot això, aquell moment, era una situació absolutament nova. Molta gent, també els mitjans, van tractar de dibuixar el panorama dient que allò portaria més llibertat i que proporcionaria un major grau de democràcia o desenvolupament a determinats països.

Es donava una visió triomfalista de les noves tecnologies…
Sí, exactament, es pintava una situació idíl·lica, en què qualsevol podia muntar-se el seu propi servidor convertint-se en emissor i receptor i, sobretot, en què l’accés a la informació seria més fàcil i assequible. Ens trobàvem davant d’una nova utopia de llibertat i distribució global de la informació i l’accés al coneixement. La informació és el que, en definitiva, ens permet generar coneixement. Per tant, accedir en cada moment a una transparència en la difusió de la informació permet que el propi fet de l’accés a la informació generi tota una part del nostre entramat cultural i enriqueixi la nostra acerbitat intel·lectual. Crèiem, al contrari que molts altres, que això podria crear un nou trencament social, que podrien generar-se noves diferències entre el que he denominat alguna vegada com “inforics” i “infopobres”, és a dir, entre els que tenen accés a tot el context en el qual es desenvolupen les noves tecnologies de la informació i la comunicació i els que no el tenen, bé perquè no disposen ni tan sols d’una línia elèctrica o accés telefònic, en conseqüència no podrien accedir a la infraestructura tecnològica mínima, o bé perquè les infraestructures amb què compten no són suficients. O perquè simplement no tenen un coneixement específic per poder manejar aquestes eines. Si no saps com funciona l’ordinador i no saps com funciona Internet, difícilment pots accedir als seus continguts, no pots descodificar-los. Els ordinadors i les connexions, en aquell moment, encara eren molts cars, i segueixen sent cars en determinats contextos.

En aquest sentit, Thecnologies to The People funciona com una imatge paral·lela que en ser un món simbòlic et permet desemmascarar situacions i ironitzar en determinats moments. El meu treball té una càrrega d’ironia i sobretot es desenvolupa en aquest món virtual poc precís. Quan un no té un coneixement extensiu del que realment està veient, eludeix l’anàlisi de les imatges que se li ofereixen i els seus significats i tendeix a crear incondicionalment. Hi ha casos molt semblants a la vida “real” de creació d’una imatge absolutament controlada “simulada”. Per exemple, al cap de poc temps d’estar treballant amb Thecnologies to The People, a Espanya va aparèixer la companyia Terra, que va sortir a borsa sense ser realment una companyia física, o sigui, una empresa amb empleats i amb continguts. Amb tot, per part de Telefónica es va fabricar una gran campanya de publicitat que va atorgar a Terra una credibilitat a la qual es van acollir milers d’estalviadors que sense tenir cap idea del que era Internet es van gastar el seus diners invertint en accions. La gent seguia comprant i la bombolla continuava inflant-se. I això va ser una situació que va durar anys i que es va repetir en molts exemples similars.

L’objectiu era desemmascarar l’associació entre les corporacions i les noves tecnologies?
Es va donar un context molt definit, que en aquell moment va ser paradigmàtic per crear Thecnologies to The People. Estàvem treballant en aquella època en un projecte internacional d’exposició, Discord. Sabotage of Realities, que va tenir lloc a la Kunstverein i la Kunsthaus d’Hamburg. Normalment, allà aquests tipus d’institucions solien estar esponsoritzades per grans companyies, que aleshores eren molt visibles, com per exemple Calvin Klein i Hugo Boss, d’ascendència alemanya, i altres que estaven en ple desenvolupament pel que fa al conglomerat tecnològic, com Sony i una mica més tard Nokia. Vam crear Thecnologies to The People, precisament, per tal que funcionés com el patrocinador principal d’aquell esdeveniment, vam fer tota la publicitat gràfica i vam desenvolupar tota la imatge corporativa de la companyia. Vam construir al mateix temps un producte, amb sortida publicitària a Internet, i que tots els que estaven a Hamburg podien trobar mitjançant una publicitat gràfica que es va distribuir durant el període de l’exposició. Era fonamentalment Street Access Machine (1999), una maquineta que permetia que tots els que estaven al carrer demanant almoina poguessin accedir al diner electrònic. És a dir, que els menys privilegiats poguessin participar activament en la societat de la informació que s’estava construint i que semblava haver-se oblidat de nombrosos aspectes socials.

És també a mitjan dels noranta quan comença una proliferació i una implantació massiva de l’ús de les targetes de crèdit, com Visa, American Express, etc. Vam fer una reflexió a l’entorn de quin caire podria tenir en el futur l’ús del diner i les seves conseqüències socials més immediates, ja que hi havia un interès cada vegada més creixent per part de la banca internacional a introduir el diner electrònic. D’una banda, per a la banca era una cosa absolutament raonable; com més utilitzes el diner electrònic o de plàstic utilitzes també, cada vegada més, dades electròniques fàcilment manejables i, d’aquesta manera, no és necessari tant personal manejant bitllets físics, cosa que és molt més barata per la banca. Però el que per a nosaltres era més problemàtic és que això donava a quatre o cinc corporacions internacionals, com American Express o Visa, el control absolut, per un costat, del sistema econòmic dels països autònoms i, per l’altre, permetia a totes aquestes corporacions fer-se amb el control de la informació dels ciutadans, com podria ser el perfil de consum. Llavors, qualsevol banc podia crear un perfil perfecte del mercat o un perfil teu com a consumidor, i això els permetia controlar una gran quantitat d’informació sensible a la qual abans no podien accedir. De l’altra, la majoria d’aquestes corporacions estan als Estats Units i escapen al control d’altres països sobirans, com per exemple el Parlament Europeu.

L’altre aspecte en el qual incidia aquest projecte era el de l’exclusió. Tot aquest sistema deixa fora a gran part de la societat: si no tens diners, si no guanyes diners, si estàs obligat a estar al carrer –no entrem en el fet del perquè la persona pot estar al carrer–, el sistema bancari basat en la transmissió electrònica trenca totalment la teva llibertat, perds la llibertat, fins i tot, de poder estar pidolant el que algú bonament et pot donar. Perquè si no tens cap tipus d’ingrés no pots tenir un compte bancari, i si no tens un compte bancari tampoc pots accedir a una targeta de crèdit i, per tant, no entres en aquest sistema. En definitiva, la Street Access Machine funcionava de manera que si algú volia donar diners a un indigent que demanava i només disposava de la seva American Express o Visa senzillament havia d’introduir la seva targeta de crèdit a la maquineta, de la qual disposava el propi indigent, i marcar la quantitat a lliurar. Al llarg del dia o la setmana, el posseïdor de la màquina podia recuperar tot el crèdit que havia obtingut amb una targeta (Recovery Card). Això va crear una gran controvèrsia aquell hivern i va donar peu a un debat molt interessant a la premsa.

El teu treball no només es desenvolupa a la xarxa?
Bé, el meu context de treball sempre ha estat l’espai públic. Però és veritat que a partir de 1996 es van crear un seguit de projectes desenvolupats a Internet sota la cobertura de Thecnologies To The People que van guanyar certa visibilitat. Simplement s’amplien els àmbits de treball. Com a exemple, el 1998, es crea Thecnologies to The People Foundation, que es dedica a col·leccionar aspectes del món de l’art que queden reflectits a la xarxa. Una de les propostes que va tenir cert ressò va ser la Col·lecció de Vídeo (Video Collection, 1998), una base de dades amb cent treballs d’imatge en moviment als quals es podia accedir des d’Internet, una col·lecció com la que pot tenir qualsevol museu d’art contemporani, i que havíem estat desenvolupant amb l’ajut d’especialistes com Eugeni Bonet. El rigor de l’elecció d’aquests cent treballs fonamentalment en vídeo i cinema podia donar peu que qualsevol entès en art contemporani pensés que aquella era una molt bona col·lecció i, sobretot, que es tractava d’una col·lecció real. Nosaltres vam utilitzar tot l’entramat de la xarxa i una revista electrònica que se segueix anomenant Rhizome d’Estats Units per fer un llançament de la col·lecció. La informació que es va difondre era que Thecnologies To The People havia desenvolupat una tecnologia que permetia veure vídeos, per fi, a temps real i en pantalla completa des del propi ordinador a través d’Internet. Una cosa que molts artistes i especialistes esperaven i que, fins a aquell moment, no s’havia aconseguit. El projecte, malgrat la sorpresa de molta gent, encara ha estat funcionant i va creant tot tipus de sensacions basades en l’engany. L’experiència és frustrant, ja que arriba un moment en què el sistema dóna tants problemes que tot el món el deixa creient que la seva connexió o el seu ordinador no són el suficientment bons, o bé que s’està fent alguna cosa malament, llavors s’acaba abandonant. L’efecte que es volia aconseguir era que si jo t’estic dient que puc donar-te una cosa que tu desitges, segurament tendeixes a creure-t’ho cegament fins a dubtar de tu mateix i, si no ho aconsegueixes, mai no poses en dubte del tot el procés, ja que realment és massa complex. Qui entén del tot com funciona un ordinador? Es crea un espai de dubtes en què les reaccions són sempre curioses. Les primeres reaccions van ser les denúncies de quasi totes les distribuïdores de vídeos d’art com Electronic Arts Intermix o Vídeo Data Bank contra Thecnologies To The People per posar vídeos sense pagar drets d’autor; d’altra banda, hi va haver tot un seguit de demandes d’escoles d’art i de llocs en els quals no s’havien pogut veure els vídeos, en què se sol·licitava com s’havien d’adaptar els ordinadors per tal que els alumnes poguessin accedir als vídeos i a tot un seguit de discussions que van durar quasi sis mesos, fins que –bé, el món de l’art és molt petit– la gent va anar filant coses i es va adonar que realment allà no hi havia res i que tampoc mai no hi va haver res, que eren quatre pàgines dissenyades en HTML i que darrere no hi havia cap maquinària, ni res realment sofisticat, tot i que encara hi ha gent que segueix creient que hi ha alguna cosa.

I el projecte The Famous Art Power Database for ARTIST?
Es va presentar en el context dels debats Post Governmental Organization, en el Next 5 Minutes 3 (Amsterdam, 1999) i s’engloba dins un seguit de projectes que proposen una reflexió sobre la llibertat i la seguretat en l’àmbit específic d’Internet. La xarxa és un espai públic en què es transmet informació d’un lloc a un altre. Preservar aquesta condició pública, no codificada ni excessivament intervinguda, ha estat una de les intencions principals per part dels teòrics i d’un gran nombre dels que treballen en aquest mitjà. No obstant, i sobretot des de l’11 de setembre, determinats governs han anat posant entrebancs, han anat limitant l’accés a la informació que circula a través d’Internet mitjançant estratègies de dissuasió relacionades amb la por, por a la seguretat personal, a la pornografia, a l’il·legal, etc. Aquest ha estat un dels referents del meu treball: saber on estan realment els límits d’allò a què es pot accedir. Crec que són qüestions legítimes per llançar-les des de la pràctica de l’artista.

Quins són els canals que pot utilitzar un artista? Com pot utilitzar la informació que hi ha a Internet?

En el cas de l’exposició d’Olot hi ha un treball que consisteix a compilar tot un seguit d’informacions que ja estaven a la xarxa, i que molts governs qualifiquen d’il·legals, però que en realitat estan en un espai públic i que qualsevol pot trobar: imagina’t que trobes un llibre al carrer o que trobes qualsevol tipus d’informació diguem-ne “sensible”. Per a mi la informació és absolutament necessària per al desenvolupament en tots els contextos, socials, polítics, científics, i jo sempre estaré en contra que algú, sigui l’estat o siguin determinats països, tingui la clau per dir el que a Internet pot ser públicament accessible i el que no pot ser-ho. Sobre això hi ha nombrosos referents, per exemple la criptografia, la informació encriptada amb determinats codis més alts de 128 bytes, una cosa tècnica i matemàtica, escriure d’una manera que ningú pugui obrir la informació, ningú més que tu, una altra vegada. Això ha estat il·legal en molts països, a Estats Units aquest tipus de software, que permet aquestes converses, ha estat qualificat com a material militar, una arma de guerra, i no es pot exportar a un grup determinat de països, ni tampoc utilitzar-se en molts altres, no pot sortir dels Estats Units.

Hi ha control gens democràtic de les noves tecnologies…
Exactament, ens trobem davant d’un panorama paradoxal, ja que el que es pretenia era avançar en el nostre sistema democràtic, i precisament el que s’està produint és una situació d’immobilitat. Lògicament, cada vegada els hàbits de consum han anat canviant: molta gent utilitza l’e-mail o altres canals “tecnològics”, però d’alguna manera seguim en el mateix lloc d’abans. Amb tot, he d’afegir que existeixen determinats usos de la tecnologia que podem utilitzar per avançar en nombrosos territoris. El software lliure, per exemple, en el qual el coneixement es presenta alliberat de qualsevol tipus de protocol de mercat, i que permet que molta més gent pugui accedir a aquests nous canals i utilitzar-los des d’unes posicions molt menys preconfigurades, eludint les limitacions i el control que exerceixen els governs i les corporacions sobre l’entramat tecnològic.

Perquè l’entramat tecnològic es regeix pel sistema de mercat i aquest, alhora, està dissenyat i controlat per corporacions…
Sí, però per un sistema de mercat molt dirigit políticament des de determinats sectors. Per exemple, les administracions de quasi tots els estats utilitzen i compren de forma massiva productes de Microsoft, quan sabem que es poden utilitzar eines paral·leles que són absolutament lliures, desenvolupades com a producte de processos d’implicació social en què participen col·lectius procedents d’àmbits més diversos, des d’universitats fins a grups humans absolutament voluntaris, que mai no han cobrat. És important assenyalar que tu pots fer-te el teu propi sistema controlant-ne els ressorts i establint les prioritats de seguretat, accés, democratització, etc. que consideris oportunes. Per exemple, això és essencial en qüestions com la llengua, en què has d’esperar que una corporació desenvolupi un software per a una minoria d’usuaris i això, si no és rendible, mai no es produirà. No obstant això, si una sola persona o una administració dedica un temps a traduir qualsevol eina està alliberant una infraestructura tecnològica i, d’alguna manera, està adquirint certa independència econòmica i cert control sobre la seva pròpia seguretat. Tots els estats estan deixant en mans d’una corporació com Microsoft el control de la distribució d’informació, quan nosaltres mateixos podem desenvolupar nous conceptes i moltes més eines que realment ens poden ajudar en la millora d’aspectes relacionats amb les nostres vides.

El website e-valencia.org fou creat amb la intenció d’oferir un espai de discussió sobre la política cultural valenciana. Per quines raons el servidor del website fou desconnectat? Podríem qualificar aquest fet de censura?
El website e-valencia.org és una plataforma d’utilització, però sobretot és una eina específica, plantejada per treballar en el context localitzat de la política cultural de la Comunitat Valenciana. E-valencia és una proposta de llibertat que es va constituir progressivament en un exercici de contestació davant l’actuació de determinades institucions públiques i contra la creixent instrumentalització política de la cultura. És una eina que es desenvolupa en paral·lel a la d’e-barcelona.org, creada com una part del projecte Hamaca, una iniciativa fallida, creada a Catalunya per fomentar la producció de projectes artístics que incloguessin l’ús de noves tecnologies. Allí es va començar a generar aquest tipus de reflexió sobre un espai que fos de discussió oberta, on lògicament no hi ha límits a les opinions ni tampoc jerarquies que hi intervinguin, on no existeix un sistema de control que digui en cada moment qui és el que està donant opinió. Això, per exemple, és una cosa que en determinats moments planteja una gran polèmica que penso que ha de fer que, novament, reflexionem sobre quins són els límits que s’estableixen per avaluar les diferents formes de participació ciutadanes. En les converses sempre hi ha fòrums oberts, hi ha una part d’insults, però l’experiència que tenim, durant el temps que va funcionar e-valencia.org i també e-barcelona.org, és que hi ha certes opinions que canvien la forma de debatre i que, sobretot, donen una informació que és molt necessària per entendre certs casos o aportar arguments a determinades polèmiques. I hi ha altres casos que s’articulen com a simples formes de protesta; hi ha casos que són sagnants, en què la gent es veu impotent enfront d’un article de diari, que és un sistema tancat i que, com a molt, l’únic que pots fer és enviar una carta al director, que pot o no publicar-se, però en aquest moment és automàtic i és immediat, i hi ha casos en què la gent es veu impotent davant un mitjà de comunicació, enfront el poder d’una corporació, o enfront de l’estat mateix com a sistema, i simplement va a la pàgina, potser que sigui a desfogar-se, però altres vegades a donar una opinió que pot ser absolutament necessària i clarificadora.

En quina mesura estaries d’acord amb l’afirmació de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), que ve a dir que s’està produint “un evident retrocés pel que fa a les llibertats d’expressió i creació en l’Estat espanyol”?

Penso que en els darrers anys hi ha hagut certament una retallada d’algunes llibertats. Les formes de censura poden ser nombroses i molt sofisticades. Per exemple, el control per mitjà de subvencions, que s’exerceix sobre el món de la cultura o sobre determinats mitjans de comunicació, és una forma de pressió i control, més que no pas una aplicació de mètodes de censura clàssica. A València, on la cultura és un element de primer ordre utilitzat en les operacions de màrqueting polític, on proliferen els grans esdeveniments i la banalitat està servida, l’aparició d’e-valencia.org va suposar un cert malestar que va crispar una gran quantitat de gent, atès que es van posar sobre la taula temes com l’escandalosa administració de Barañano a l’IVAM o el malbaratament en determinades iniciatives com la Biennal de València. Aquesta situació va fer que alguns decidissin intervenir de forma molt directa, i la conclusió més evident fou el tancament de la pàgina. Conec, positivament, que hi van haver fortes pressions des d’instàncies molt altes. Es tracta d’una sibil·lina i preocupant forma de censura portada a la pràctica des de la prepotència i l’anonimat, un atemptat contra la llibertat d’expressió i de creació. Però aquí és on realment podem fer la nostra feina, una vegada que recuperes tota la informació i les bases de dades, simplement et mous de territori, perquè, realment, la xarxa no és un territori acotat, és a dir, que puc tenir un espai web no solament en un o altre país, sinó que puc estar fins i tot en diversos servidors de diferents països. Aquí és on nosaltres estem treballant, mantenint, diríem, una forma de protecció enfront a certes agressions o certes limitacions, on realment ni la justícia local pot operar perquè no té instruments ni legislació desenvolupada per això. Això no significa que d’aquí a dos anys no canviï tot i em vegi obligat a variar la forma de treballar.

En el treball que has presentat en la sala 01 d’Olot, anomenat Individual Citizen Republic Project, una vegada s’ha creuat la sala on es fa publicitat del producte X-Devian, s’entra en una espècie de laboratori-camp de batalla d’on és possible produir nova informació. En la creació d’aquest laboratori hi ha una metàfora sobre els usos de la informació?
Tal com s’ha creat a Olot, a Individual Citizen Republic Project –que després s’ha anomenat El Sistema perquè hem utilitzat la metàfora d’un sistema operatiu, però aprofundint en la complexitat del propi terme, en la idea dels sistemes polítics i socials essencials, etc.– intentem crear una imatge, que és la imatge del propi producte i que remet a un imaginari comercial. Quan passem de l’entrada a la sala següent un s’introdueix en el cervell d’aquesta mateixa imatge, un lloc on es treballa i es desenvolupa, un lloc que reprodueix d’alguna manera un laboratori amb manuals que descriuen activitats que poden ser il·legals, des de com fer-te una targeta pirata de Canal Plus fins a materials relacionats amb l’activisme, l’univers hacker o fins i tot el terrorisme i que es troben, tal qual, a Internet, però que hem imprès i col·locat en aquest espai. A partir d’aquest antagonisme entre la imatge comercial i allò que consideraríem les seves entranyes o el seu revers, segons es vulgui, es crea un sistema de relacions molt complexes, el significat de les quals possiblement resulta difícil d’entendre mitjançant els dispositius conceptuals del món de l’art, atès que la gent que entra en l’espai de l’exposició es troba amb altra gent que està consultant una pàgina web o intentant fer-se una determinada targeta o simplement està investigant com si d’un laboratori es tractés, i això suscita lectures molt diverses. Finalment, en l’última sala accedim a un lloc arquetípic de conferències, en què et veus obligat a oferir una informació preconfigurada a altres persones, i llavors es crea novament aquesta confrontació de veure realment el que has après i el que has proposat als altres, com una forma de tancar el cicle de l’accés a la informació i la generació del coneixement.

Tal com apareix en el títol, en aquest treball planteges el tema del paper de l’individu en la societat de la informació. Creus que un individu, amb ajuda de la xarxa, pot contribuir a l’enfortiment de la capacitat crítica de la societat civil i, per tant, a l’ampliació de la democràcia?
A Individual Citizen Republic Project, la idea és qüestionar l’individualisme egoista i, en contrapartida, parlar dels individus que posseeixen una consciència de la seva capacitat extensiva; és a dir, que han generat mecanismes a fi de crear-se la seva autonomia, que tenen una formació, que adquireixen la capacitat d’accedir a la informació, de generar-se un nivell de coneixement, quasi de protecció amb les seves pròpies eines, que poden compartir amb la resta de la societat, i això va creant una societat molt més sòlida. Per a mi és com una espècie d’utopia metafòrica d’una societat més desenvolupada, no a partir de l’educació de les masses, sinó a partir de l’educació individual, en què dos, tres o quatre individus entren en un procés de col·laboració que és necessari i que segurament, avui en dia, amb la complexitat que comporta qualsevol tipus de desenvolupament del coneixement, és, a més, absolutament inevitable. Crearem una societat millor si permetem l’accés a la formació, a l’educació; aquí és on estan els primers pilars del coneixement i on primer hem de començar a estructurar. En aquest sentit, part dels meus treballs, i això no és una excepció, es creen amb materials i equips que les institucions han rebutjat i que nosaltres recuperem o reciclem i tornem a instal·lar-hi sistemes operatius que ens permeten adquirir aquesta autonomia que deia abans, una autonomia a través dels mitjans, a través de les eines, a través del teu propi coneixement.

És una forma d’utilitzar les eines que ofereixen les noves tecnologies per mitjançant la cultura enfortir la societat civil?
Sí, es tracta de buscar aquesta incidència, tenir una societat que quan, realment, emet una opinió de forma personal sigui la seva opinió, i que no sigui una opinió que estigui determinada o dirigida per l’estat, per la massa acrítica, per un líder d’opinió i altres, sinó que cada persona pugui generar la seva pròpia opinió. Evidentment és utòpic, perquè hem d’entrar en el procés d’informació. Però l’art pot plantejar i qüestionar aquestes utopies, i jo crec que pot plantejar un territori realment pràctic, que és el que ha passat en aquest projecte, on ha vingut gent d’instituts i col·lectius per aprendre a muntar els seus propis sistemes, on han realitzat tot un seguit de tallers i on hi ha hagut una intenció, per part dels organitzadors i des del principi, d’aportar al projecte diverses dimensions que poguessin ser molt complexes algunes, però que altres fossin accessibles per a determinats sectors del públic al qual ens estàvem dirigint.

En aquest col·lectiu, de quina forma has buscat la participació de col·lectius de la ciutat relacionats amb la tecnologia però aliens al món de l’art?
Des del principi vam fer una espècie d’anàlisi de quina era la situació del context local. Portem força temps treballant en això i vam veure, per exemple, en quines condicions la gent accedeix a Internet i quin tipus de coneixements té de determinades eines o sistemes. Aleshores vam establir contactes amb gent que està desenvolupant qüestions relacionades amb les comunitats que estan utilitzant xarxes inalàmbriques, concretament l’associació Olot Wireless, que desenvolupa una xarxa paral·lela a Internet comercial i que té una forma d’actuar molt coordinada en xarxa, on pots connectar-te sense fils, en un espai d’intercanvi amb forts components socials. I també vam estar veient quins altres tipus d’espais socials hi ha a Olot, en els quals es reuneix la gent per fer determinades activitats, i en aquest sentit hem operat quasi creant una nova infraestructura que podria ser que tingués continuïtat en algun moment, en el mateix edifici o en un altre lloc. La gent ha anat apropiant-se d’aquest espai de forma molt diversa; per exemple, molts alumnes del IES (Institut d’Educació Secundària Bosc de la Coma) han participat en aquest espai a partir d’un taller que el seu professor, Xavier Puerto, va plantejar com una tasca docent més, traslladant la classe d’informàtica al context de la sala d’exposicions i organitzant nombroses activitats. Ells són els que han fet una utilització pràctica de l’exposició-laboratori. Un alumne, Jaume Soler, va organitzar una xerrada sobre GNU-Linux, mentre que la resta del públic ha anat accedint a un espai d’art com a tal, en què qualsevol element té una lectura, un significat, segurament diferent.

És la xarxa un context suficientment complex per generar noves dinàmiques o segueix essent necessària la relació directa amb altres col·lectius, associacions o moviments socials?
Jo crec que cada vegada és més important. Internet com a tal és una xarxa i precisament quan estem parlant de l’espai públic de la xarxa ens estem referint a connexions entre molts móns, a intercanvi. Quantes més connexions establim crearem molta més estabilitat i riquesa en el sistema, quants menys centres de poder existeixen millor. En la xarxa els mecanismes de control són molt diferents de les estructures físiques clàssiques; el panòptic ja no és un centre de poder físic en el qual hi ha un observador i els altres estan essent observats i controlats, sinó que en el panòptic electrònic el centre està dispers i pot ser atacat i controlat de la mateixa manera que tu pots ser atacat pel centre.
Crec que, si hi ha una nova forma de poder influir en determinats contextos a través de la força que crea la implicació col·lectiva de nombroses maquinàries individuals, de persones o col·lectius que es troben dispersos però que, en un moment determinat, poden operar, especular o desenvolupar eines conjuntes, en l’economia global qualsevol organització, per petita que sigui la seva fracció de representació en l’estructura, pot tenir una influència decisiva en la comunitat global.

Share

PRIMER PREMIO EX AEQUO (4.000 Euros cada uno)
.
S.W.A.M.P. (Douglas Easterly / Matt Kenyon)
Spore 1.1
EEUU

Spore 1.1 visualiza de forma irónica las condiciones de artificialidad de nuestro contexto más inmediato al relacionar las influencias del mercado con el estado de nuestro ecosistema. El artista propone comprar una planta en la tienda multinacional ”Home Depot”. “Spore” deposita esta planta dentro de una instalación mecanizada con una conexión inalámbrica a Internet y programada con software libre. La instalación recibe de la red las cotizaciones de Home Depot en el mercado de valores y activa un mecanismo de riego: si las cotizaciones de la compañía van bien en el mercado, la planta recibe agua. La paradoja subrayada es que Home Depot garantiza la vida de la planta por el periodo de un año, con lo cual si esta muere por su baja o alta cotización deberá ser remplazada por la multinacional.

Marc Böhlen / JT Rinker
Universal Whistling Machine
Canadá

Esta obra fue la elegida por el público en la ceremonia de premiación.

Durante cientos de años los tecnólogos han tratado de diseñar máquinas que puedan hablar y comprender el lenguaje humano, problema que todavía no han resuelto del todo. Un famoso autómata del siglo XVII, el jugador de ajedrez turco creado por el Barón von Kempler, derrotó a algunos de los mejores ajedrecistas de Europa. Pero lo único que podía decir era “jaque”. Hoy, si uno llama a una típica empresa norteamericana para obtener información o resolver un problema con una factura, resulta casi imposible establecer contacto con un ser humano. Al otro lado del teléfono, nos atiende un contestador automático sintético, generalmente con una aguda voz de mujer. Pero estos contestadores tampoco comprenden más de unas pocas palabras, porque el lenguaje, como muchos otros aspectos de la cultura humana, es difícil de computar, complejo y prolijo. Los artistas Marc Böhlen y J.T. Rinker han trabajado recientemente para desarrollar un sistema de comunicación que, tal vez, puedan finalmente comprender los ordenadores: la Universal Whistling Machine, un intérprete de silbidos basado en tonos. Utilizando una computación avanzada de procesamiento de señales – similar a la de los chips de los teléfonos móviles – su sistema puede extraer silbidos de otros sonidos e intercambiar pasajes con humanos, entre sí e incluso con animales. Con el tiempo, crea una base de datos de cada silbido escuchado, aumentando su vocabulario y su alcance. Lo que, a primera vista, parece un proceso simple, se convierte en un ruiseñor técnico, cada vez más interesante, que trata, o parece que trata, de comunicarse.

TERCER PREMIO EX AEQUO (1.000 euros cada uno)
.
Federico Muelas Romero
Dripping Sounds
España

Existen imágenes que nos hacen referencia a fenómenos que se dan espontáneamente en la naturaleza, de allí que muchas veces esta relaciones, fuera de impresionarnos, nos generan sensaciones cercanas y agradables. “Dripping Sounds” juega con esta idea y amplifica un fenómeno que podríamos considerar cotidiano transformándolo en una visión aumentada del mismo. A simple vista esta instalación visual y sonora parece un extraño aparato, mezcla entre un rudimentario proyector cinemático y un conjunto de sondas por las que fluyen líquidos insólitamente conectados a grandes contenedores de agua. Los contenedores de agua abastecen al sistema del medio por el cual las figuras serán generadas. Mediante un sistema de goteo de tinta, esta ingresa al agua generando formas estéticas que van transformando y disolviendo las gotas en el medio acuoso hasta que este cambie su coloración para que luego el proceso se reinicie de cero. La imagen de las gotas de tintas fluyen de un estado de mayor concentración a otro estado de menor concentración, o de mayor dispersión. Esto nos refiere al concepto de irreversibilidad en la naturaleza, es decir, a la imposibilidad de que este proceso pueda revertirse desde su estado final hasta su estado inicial. El sistema de proyección de luz no solo amplifica este fenómeno sino que al presentárnoslo en forma invertida le da un caricia diferente a un fenómeno que para muchos puede ser conocido, simulando que estamos frente a una película, solo que esta no se repetirá jamás de la misma forma. El campo visual está compuesto a su vez de 20 sensores fotosensibles que trasladan el movimiento de las figuras proyectadas en sonidos independientes dando la sensación de una orquesta de instrumentos electroacústicos, similares entre si, pero con cierto grado de diferencia.

.
Carlos Corpa / Ana María García Serrano
PaCo – Poeta Automático Callejero Online
España

Un robot, incapaz de andar, se desplaza lentamente en una silla de ruedas. Busca seres humanos para pedirles dinero a cambio de un poema “mecánico”. Su brazo sostiene una hucha que pone delante del “cliente” exigiendo una respuesta. Si alguien deposita una moneda, lee un poema. A continuación imprime el poema en papel desde una impresora que tiene en el pecho y afianza así la operación económica.

¿Nos sentimos más inclinados a dar dinero a una máquina de la que brota poesía, que a la persona a la que sustituye esa máquina? El “sustituto” no huele y no salpica cuando habla. Pero no se nos ofrece una brillante máquina de alta precisión. Está hecha del detrito, reuniendo trozos de material de desecho. En su afán de decrepitud cuestionamos su motivación para pedir dinero. ¿Sentimos lástima de ella o nos atrae y entretiene?

MENCIONES HONORÍFICAS (orden alfabético)
.
Boredom Research (Vicky Isley / Paul Smith)
Ornamental Bug Garden
Gran Bretaña

Gran parte del trabajo de investigación sobre vida artificial se visualiza en pantallas de ordenador; por ejemplo, a menudo vemos representados a los autómatas celulares como campos de pixels en evolución, con la apariencia de ondas de fluidos o de bancos de peces. Estas representaciones digitales se han hecho tan frecuentes que asociamos el arte de la vida artificial con la pantalla digital y los mundos virtuales. Bosch y Simons han creado una instalación que deshace ese vínculo asociativo. Una proyección muestra una cruz blanca en un círculo sobre un fondo negro que nos recuerda a una diana, a una señal cinematográfica de cuenta atrás o a una carta de ajuste de televisión. Al poco rato, esta imagen se va alterando de una manera gradual y caótica. Suponemos que se trata de imágenes no lineales generadas digitalmente, mediante la utilización de algoritmos y pixels, pero entonces se nos revela el origen: un contenedor de metal colocado sobre ocho muelles agitados por un motor de oscilación, sobre el que está instalada una luz de neón blanca con la forma de una cruz en un círculo. Aguas Vivas utiliza una estructura “Heath Robinson” formada por el contenedor oscilante que envía vibraciones a través de su carga de aceite para ofrecernos una variedad múltiple y convincente de imágenes en tiempo real. La sencillez y efectividad de esta pieza es el resultado de una serie de trabajos, o iteraciones, realizados a los largo de siete años.

.
Jessica Field
Investigación semiótica del comportamiento cibernético
Canadá

Dos “máquinas con poder de decisión” a las que se da diferente capacidad de ver, corroboran la una a la otra su percepción de la realidad. Observan y estudian al espectador. Cuando el espectador se comporta de una manera diferente a sus previsiones, las máquinas comienzan a perder confianza en su opinión. Pasan de la certeza a la incertidumbre, luego a la desconfianza y, de ahí, al temor. De una manera mágica y trágica, cada uno de los protagonistas, Clara, Alan y el espectador empiezan a fallar, a mostrar daños. Alan es excesivamente confiado, mientras que Clara no lo es suficientemente. Mientras Alan crea que tiene razón no escuchará las dudas de Clara. Pero sus opiniones están basadas en un sensor ligeramente inferior, que produce lecturas de “un bit”, mientras que las de Clara son en realidad más precisas. Si Alan pierde confianza, busca la opinión de Clara, y si el espectador se comporta de una manera que percibe como “imposible”, se vuelve totalmente irracional y siente que el espectador es un peligro para su seguridad. Este drama mecánico refleja nuestra incapacidad para llegar a un entendimiento completo, aunque también revela una dinámica entre sexos que nos resulta incómodamente familiar. Nuestro placer es cruel. Como espectadores, disfrutamos con el desasosiego que va creciendo en ambas máquinas, alimentado por la duda sobre sí mismas, y que las va volviendo paranoides e irracionales. Sin embargo, son ellas las que, en última instancia, se ríen de nosotros, al hacernos creer que tenemos alguna influencia sobre su paranoia.

.
Luca Gemma
Life Support Machine
Italia

Esta obra presenta el concepto y la experiencia de una interrelación terapéutica entre las personas y las máquinas. En lugar de expresar un complejo repertorio de comportamientos, la Life Support Machine tiene una predecibilidad tranquilizadora basada en el sonido de olas marinas. Miles de escamas de pez colocadas en capas entre hojas de plástico rozan entre sí impulsadas por un mecanismo motorizado que expresa ondas grabadas. Esta acción reiterativa aunque variada genera un sonido silbante y crea un movimiento rítmico capaz de impulsar cuerpos. La finalidad de esta experiencia sintética es transmitir una sensación de relax y bienestar. A diferencia del moderno gimnasio, no hace un llamamiento a la guerra contra el propio cuerpo a través de máquinas de esfuerzo. El entorno de la Life Support no refleja nuestras imperfecciones ni emite ningún juicio. Pese a ello, la atmósfera que crea tiene algo de inquietante. Las máquinas exhiben una extraña antipatía hacia los humanos, pasivos e inertes, de modo que el tono poético general que parece invocar queda impregnado de algo más que de ese componente escamoso casi orgánico.

.
Carmen Gerstl / Jeroen Keijser
Déjà Vu of fresh water, a nightmare environment
México y Canadá

Fantásticos seres virtuales que cuentan una historia de degradación medioambiental habitan este entorno sumergido, que se presenta a los espectadores en forma de una CUEVA de tres paredes. Las figuras centrales son una sirena y peces estilo Art Deco que nadan en un entorno submarino post-apocalíptico, contaminado y muerto. El participante navega por el entorno, en medio de las evoluciones de la sirena y los peces, que el espectador puede ir liquidando a su voluntad. Esa especie de control del espectador es el paradigma del tono distópico, aunque también crítico, de la pieza. El espíritu que la envuelve es pesimista, aunque el participante interactúe con el mundo como si fuera un juego, y de ahí nace su sarcasmo. Latas con etiquetas antiguas en que se ven especies animales se acumulan en el fondo del mar, y los participantes arrojan sus propias latas cuando salen del entorno, como si en nuestro mundo no pudiera darse más que la acumulación de basura.

.
Brian Knep
Healing Series
EEUU

Las representaciones visuales que se proyectan sobre el suelo en esta serie de tres piezas interactivas son una expresión directa de ecuaciones matemáticas, las reglas que las gobiernan dan como resultado una experiencia muy orgánica y humana. El artista describe el rastro de los participantes como una herida, existiendo así un sentido para quienes caminan a través de la proyección o ponen sus cuerpos en la misma, causando así una laceración muy fluida en un patrón entrelazado. Los algoritmos utilizados están basados en ecuaciones de reacción-difusión, una simulación sobre la capacidad de modelar que tiene la naturaleza, por ejemplo los patrones y los colores en animales y plantas. La naturaleza gobierna aquí, porque las heridas cierran tan rápidamente como se hacen, un placer que incita a los espectadores a jugar y explorar.

.
Fernando David Orellana
Unending Enclosure
El Salvador / EEUU

Las innovaciones tecnológicas han traído muchas dramáticas transformaciones políticas y sociales, sin embargo el innegable tecno-optimismo inicial se ha venido transformando en una evidencia más de las nuevas formas de control y poder de la sociedad moderna. Se crean así nuevos paradigmas sociales creando una nueva psyche propia de este mundo tecnológico. “Unending Enclosure” intenta revelarnos en forma atormentada este futuro usando a robots, en vez de humanos, como los sujetos de estudio afectados. Estos robots se encuentran aprisionados en columnas de madera, viviendo en un clima de constante temor y desconfianza. Mediante una pequeña franja pueden ver fuera y nosotros verlos a ellos y como ejecutan movimientos y convulsiones paranoides, más cercanas al carácter propio de los seres vivos. Un humano, desde fuera de este encierro, puede acercarse al robot y este generará sonidos y vibraciones que podríamos entender como rudimentarias formas de comunicación, propias más bien de un robot idiota que de estados futuros de paranoia. Es cuestionable que exista un temor propio de los robots, pero es evidente que existe una paranoia tecnológica. De esta forma el autor intento simular o sintetizar comportamientos sociales en mundos digitales, trasladando la ansiedad pero también la curiosidad de los seres humanos y que vuelve a la pregunta de quién controla a quién.

.
Chu-Yin Chen
Quorum Sensing
Taiwan, vive en Paris

El título de esta instalación interactiva, “Quorum Sensing”, alude a un fenómeno de comunicación que se produce en las colonias bacterianas y que el artista traduce en la idea de acción colectiva por parte de un grupo de espectadores. Entre las bacterias se produce una coordinación de los comportamientos individuales a través de feromonas. En la instalación, los espectadores se reúnen sobre una alfombra sensible colocada debajo de una proyección procedente del techo; cada vez que se incorpora al grupo una persona, la forma en movimiento que el grupo crea sobre la alfombra va dejando ver una porción mayor de la imagen proyectada de una colonia de criaturas virtuales. Este mundo vivo virtual, asentado sobre los principios de la vida artificial, evoluciona a través de algoritmos genéticos y se nutre de un sustrato basado en autómatas celulares. Sin embargo, también incorpora algunas ideas puramente biológicas: por ejemplo, su colonia de entes gráficos se regenera alimentándose de los rastros de criaturas muertas. Los espectadores no ven estas estrategias funcionales, pero experimentan un flujo y reflujo de la imagen proyectada que evoca de forma metafórica los ciclos del mundo natural.

INCENTIVO PARA NUEVAS PRODUCCIONES (8.000 Euros)
.
José Carlos Martinat / Enrique Mayorga
Ambiente de Estereo-Realidad 2
Perú

El avance tecnológico está creando seres ensimismados, personas absorbidas por los medios digitales que niegan lo natural, el aquí y el ahora y vuelven al ser humano un sujeto informado pero incomunicativo. El individuo se ha ‘codificado’ en su búsqueda de dominio, de manejar todo lo que lo rodea. Así, ya no es el sujeto quien refleja al mundo, es el objeto el que refleja al sujeto. Sutilmente, a través de nuestras tecnologías, el objeto impone su presencia. El proyecto Ambientes de Estereo-Realidad busca que nos cuestionemos los medios digitales llegando al absurdo de su función mediante una irrealidad poética donde las cosas se encargan de mostrarse irónicamente a sí mismas. Esto se logra a través de la intervención o robotización de diferentes objetos cotidianos, los cuales cuestionan al individuo ante su indiferencia de lo que sucede a su alrededor. Ambiente de Estereo-Realidad 2 plantea la instalación de ordenadores que funcionan como redactores subversivos, agentes autónomos e independientes, que desde las azoteas de edificios de Lima publicarán mensajes extraídos del ciberespacio lanzándolos al espacio real, dejándolos caer en calles céntricas de la ciudad. Los mensajes serán producidos mediante información extraída del Internet que será procesada mediante un algoritmo que relacionará contenidos de los titulares de las paginas web de diarios locales que será utilizado como la señal de entrada de la información con un subconjunto de posibilidades diversas extraídas del ciberespacio, interrelacionando los textos para finalmente editar la información con una lógica asociativa intertextual. Los mensajes serán impresos y caerán en las calles a modo de flyers, en el intento de crear nuevos conocimientos o intervenir los que usualmente revisamos en los medios locales.

.     .
INCENTIVO PARA INVESTIGACIÓN (2.000 Euros)
.
Gustavo Romano
IP Poetry
Argentina

El artista argentino Gustavo Romano nos propone evolucionar desde su proyecto LogOmatic en la que una especie de autómata interpretaba texto desde una serie de imágenes pregabadas de fonemas de la lengua española. En este nuevo proyecto Gustavo pretende desarrollar un software y hardware específico que generará poesía automática utilizando material textual que se obtiene desde Internet y que será interpretado por una serie de autómatas-poetas. Estos autómatas denominados IP Bots son una especie de poetas mecánicos que recitan las poesías generadas por un software que utiliza reglas de generación poéticas. Para el desarrollo de este software Gustavo cuenta con la colaboración de la acreditada escritora Belén Gache que ha publicado numerosos ensayos de literatura, artes visuales y poesía. Los IP Bots emulan irónicamente una cabeza cuya boca da lugar a una bocina con una pantalla de LCD en su interior, sus ojos son reemplazados por las conexiones de red y eléctricas.

.
MÁS INFORMACIÓN
.
Una cinta de video con los diez ganadores de esta edición se distribuirá a centros de arte sin ánimo de lucro, bibliotecas, e instituciones académicas. Favor de contactar con Alicia Carabias <alicia.carabiasalvaro@telefonica.es>.

Share

SHARED FIRST PRIZE (4,000 Euros each)
.
S.W.A.M.P. (Douglas Easterly / Matt Kenyon)
Spore 1.1
USA

Spore 1.1 makes visible, in an ironic manner, the artificiality of our immediate reality by relating the business market to the ecosystem. The artist purchased a plant at the Home Depot superstore and inserted it in a mechanized installation that is connected to the Internet via a wireless connection and programmed with open source software. The installation periodically checks the value of Home Depot’s stock over the internet, activating a watering system: if share values are up the plant gets watered. The underlined paradox is that Home Depot guarantees the well being of the plant for one year and, if the plant dies due to either falling or rising share values it has to be replaced by the multinational, —a contract relating life and death.

Marc Böhlen / JT Rinker
Universal Whistling Machine
Canada

For hundreds of years, technologists have tried to design machines that can speak and understand human language — a problem they have yet to fully solve. One 17th century automaton, Baron von Kempler’s artificial chess-playing Turk, famously defeated several of the best players in Europe. All it could say was “check.” Today, if one calls a typical US corporation to get information or to settle a bill, it’s almost impossible to reach a human being; instead, you get a synthetic, automated teller, usually with a chipper woman’s voice. Yet these tellers can only understand a few words, because language, like most aspects of human culture, is difficult to compute, complex and florid. Marc Böhlen and J.T. Rinker are artists whose most recent effort to develop a communication system may be one that computers can finally understand: The Universal Whistling Machine, a tone-based based interpreter of whistles. Using advanced signal-processing computation — similar to the chips in mobile phones — their system can extract whistles from other sounds, and can exchange passages with humans, each other, and even animals. Over time, it builds a database of every whistle it’s ever heard, increasing its vocabulary and range. What looks at first like a simple process becomes ever more interesting, a technical mocking bird that’s either mimicking or earnestly trying to communicate. This project also received the Public award as it was the most voted during the award presentation in Madrid.

SHARED THIRD PRIZE (1,000 Euros each)
.
Federico Muelas Romero
Dripping Sounds
Spain

Some images make reference to certain phenomena that occur spontaneously in nature; from these we often make relations that, beyond making new impressions on us, also generate intimate and pleasant sensations. Dripping Sounds plays with this idea and amplifies a phenomenon that we could consider part of our daily life, transforming it into an augmented vision. At first this visual and sound installation seems to be a weird apparatus, a mixture between a rudimentary cinematic projector and a set of probes unusually connected to big water containers through which liquid flows. The water containers supply the system with a medium in which figures will be generated. By means of a system of dripping, ink enters the water medium generating aesthetic forms that transform and dissolve the ink drops until the coloration changes and the process reinitiates. The image of the drops flows from a state of high concentration to a state of low concentration, or greater dispersion. This refers us to the concept of irreversibility in nature, that is to say, the impossibility for a process to revert from its final state to its initial state. The projection of light not only amplifies this phenomenon but since it displays the image upside down it offers a different way of looking at a well-known phenomenon, simulating that we are in front of a unique film that will never be repeated in a similar way. The viewing area is composed of 20 photosensitive sensors that transfer the movement of the projected figures into independent sounds, giving the sensation of an electroacoustic orchestra of similar instruments, but with a certain degree of difference among them.

.
Carlos Corpa / Ana María García Serrano
PaCo – Poeta Automático Callejero Online
Spain

A robot, unable to walk, moves slowly around in a wheel chair. It seeks out humans to ask for money in exchange for a ‘machine’ poem. Its arm holds a moneybox, which it thrusts to the ‘client’ demanding a response. When a coin is deposited a poem is read out. A hardcopy is then made from a printer on its chest to complete and reinforce the economic transaction.

Are we more likely to give money to a machine that sprouts poetry rather than the person the machine has replaced? The ‘replacement’ does not smell or spit when it speaks. But it is not a shiny neat precision-made machine. It is haphazardly made from bits of discarded material. In its attempts to be decrepit we question its motivation to ask for money. Do we feel sorry for it? Or are we charmed and entertained?

HONORARY MENTIONS (in alphabetical order)

Boredom Research (Vicky Isley / Paul Smith)
Ornamental Bug Garden
UK

It should be clear that the jury usually gravitates to the projects that show the darker, more complicated and ethical dimensions around life sciences. But occasionally we find a project that’s simply beautiful. Ornamental Bug Garden is such a project; graceful and elegant, like a dinner date who’s beautiful but a little dumb, but that’s okay, they’re still fascinating. Vicky Isley and Paul Smith programmed this synthetic, aesthetic ecological system, literally framing it on the wall as a living kinetic painting. Below a dangling set of branches, generated with the Lindenmayer system algorithms, is a delicate ecosystem generated by rules of Turing machines and cellular automata. Little shapes jump around and onto each other, spores explode, and bubbles float like pollen. Combining elements from video games, pachinko machines, and ornamental gardens, this delicate art nouveaux tableau is decidedly two dimensional, but we appreciated the mixture of apparently organic elements with unapologetically mechanical bugs.

Jessica Field
Semiotic investigation into cybernetic behaviour
Canada

Two ‘decision making machines’ given different capabilities of seeing corroborate each other’s perception of reality. They watch and discuss the viewer. When the viewer behaves differently to how they predict, the machines start to loose confidence in their opinion. They move from certain, to uncertain, to disbelief and then concern. Wonderfully and tragically, each of the main protagonists Clara, Alan and the viewer are flawed. Damaged. Alan is over confident, while Clara isn’t confident enough. As long as Alan thinks he is right he will not listen to Clara’s doubts. But his opinions are based on a slightly inferior sensor, yielding ‘one bit’ readings, while Clara’s are actually more accurate. If Alan loses confidence he seeks Clara’s opinion, and if the viewer behaves in a manner he perceives as ‘impossible’ he becomes totally irrational and worries that the viewer is a threat to his safety. The mechanical drama addresses our inability to achieve complete understanding, but also plays out uneasily familiar gender dynamics. Our pleasure is cruel. As the viewer we take enjoyment from their increasing discomfort as both machines, fuelled by self-doubt, become paranoid and irrational. But we are the ones being fooled by the machines into pathetically believing that we have influence over their paranoia.

Luca Gemma
Life Support Machine
Italy

This work promotes the concept and the experience of a therapeutic inter-relationship between people and machines. Rather than expressing a complex behaviour repertoire, the Life Support Machine has a calming predictability that is based on the sound of waves. Thousands of fish scales layered between plastic sheeting rub together driven by a motorized mechanism that expresses recorded waveforms. The repetitive but varied action generates a swishing sound and creates a rhythmic motion that can push bodies around. This synthetic experience is meant to convey a sense of relaxation and well being. Unlike the format of the contemporary gym, there is no exhortation of a punishing fight with one’s body via workout machines. The Life Support environment doesn’t mirror our imperfections or show any judgement. But there is, nevertheless, an uneasy dimension to the atmosphere. The machines exhibit a strange antipathy toward the humans, who are passive and lifeless, so that the poetic mood invoked overall is tainted by more than just its quasi-organic fishy component.

Carmen Gerstl / Jeroen Keijser
Déjà Vu of fresh water, a nightmare environment
Mexico / Canada

Fantastical virtual creatures who tell a story of environmental degradation inhabit this immersive environment, which is presented to viewers in the format of a three-walled CAVE. The principal characters are an Art Deco style mermaid and fish, who swim around in a post-apocalyptic dead and polluted underwater environment. The participant navigates the environment by wearing a Mad Hatter hat, with the mermaid hovering close in front of them and fish whizzing by – which the viewer can choose to kill off. That kind of viewer control epitomizes the dystopic but also critical tone of the work. The mood is pessimistic even though the participant interacts with the world as if it were a game, resulting in a work of satire. Cans of food with old-fashioned labels that show animal species litter the bottom of the sea, and participants drop their own can when they leave the environment as if there is no choice in our world but to litter.

Brian Knep
Healing Series
USA

The visual displays that are projected onto the floor in this series of three interactive pieces are a direct expression of mathematical equations, yet the rules that govern them result in a very organic and human experience. The artist describes the viewer’s input as a wounding, and indeed there is a sense for participants walking across the projection or placing their bodies on it that they’ve caused a laceration in an otherwise very fluid, interlacing pattern. The algorithms being used are reaction-diffusion equations, a simulation of how much of the patterning in nature comes about, such as the patterns and colours on animals and plants. And nature rules here, because the wounds close over as fast as they are made, a pleasure that incites viewers to play and explore.

Fernando David Orellana
Unending Enclosure
El Salvador / USA

Technological innovations have brought us many dramatic political and social transformations; nevertheless, our undeniable initial tecno-optimism has become transformed into increasing evidence of new forms of control and power in modern society. New social paradigms are created, thus generating a new psyche derived from this technological world. By using robots instead of humans as the affected objects of study, Unending Enclosure tries to reveal this future, but in a tormented way. The robots are imprisoned in wooden columns, living in a climate of constant fear and distrust. By means of a small vertical window they can see out and we can see them as they execute paranoid movements and convulsions, similar to the characteristics of living beings. A human, from outside this prison, can approach one of the robots and it will generate sounds and vibrations that we could understand as rudimentary forms of communication. But it is just a stupid bot, revealing future states of paranoia. It is questionable that robots will fear, but evident that a technological paranoia exists. In this way the author attempts to simulate or synthesize social behaviours in today’s digital world, transferring the anxiety but also the curiosity of human beings, and raising again the question of who is controlling who.

.
Chu-Yin Chen
Quorum Sensing
Taiwan, lives in Paris

The title of the interactive installation Quorum Sensing refers to a communication phenomenon in bacterial colonies, which the artist translates into the idea of collective action on the part of a group of spectators. Bacteria coordinate individual behaviours through pheromones. Viewers of the installation gather on a sensitive carpet placed underneath a projection coming from above; as each additional person joins the group, the shifting shape they collectively form reveals more of the projected image of a colony of virtual creatures. This virtual living world is based on alife principles that include evolution through genetic algorithms and nurturing from a substrate based on cellular automata. But it also has some more purely biological ideas built into it: for example, its colony of graphical entities regenerates by feeding from the trace elements of dead creatures. Viewers don’t see these functional strategies, but they experience an ebb and flow of the projected image that metaphorically suggests cycles of the natural world.

INCENTIVE FOR NEW PRODUCTIONS (8,000 Euros)

José Carlos Martinat / Enrique Mayorga
Ambiente de Estereo-Realidad 2
Peru

Technological developments are creating human beings absorbed by digital media that deny natural space (here and now), transforming us into informed but uncommunicative beings. The individual is ‘codified’ in his search for dominance, trying to manage everything that surrounds him. Thus, it is no longer the individual that reflects the world, rather the object reflects the individual. Subtly, through our technologies, the object imposes its presence. The project Stereo-Reality Environments tries to question familiar media objects, making them act ironically. An inquiring reflection is created through the actions of apparatuses in space and their relation with their surrounding elements. This is deployed through the ‘robotization’ of various everyday objects, which question individuals and their indifference to their surroundings. Stereo-Reality Environments 2 proposes the installation of computers that will act as subversive editors, independent and autonomous agents that will publish texts from cyberspace, sending them from the roofs of buildings in the hot spots of Lima. The messages will be produced by means of information extracted from the Internet. Local newspaper headlines from the web are used as input signals of information that will be processed by means of an algorithm that relates them to subgroups of data possibilities extracted from cyberspace. The agents finally publish the information using an intertextual associative logic. The messages will be printed and will fall into the streets as flyers, in an attempt to create new means of awareness or to intervene in the information we usually read in local media.

INCENTIVE FOR INVESTIGATION (2,000 Euros)

Gustavo Romano
IP Poetry
Argentina

Argentinean artist, Gustavo Romano, will use as a point of departure for new work some concepts he explored in his project “LogOmatic” in which a type of automaton recites texts based on images of pre-recorded Spanish phonemes. For his new project, Gustavo intends to develop both software and hardware that will, using texts selected from the Internet as raw material, generate automatic poetry to be recited by poet-automatons. These automatons, called IP Bots, recite the poetry created by his software employing a series of poetry-generating rules. In order to develop this software Gustavo will have the cooperation of writer Belén Gache, who has published numerous essays on literature, visual arts and poetry. The IP Bots will ironically emulate heads having mouths comprised of loudspeakers housing LCD screens, and eyes replaced by network connections and wires.

SPECIAL MENTION OF THE JURY
.
The Jury would like to award a special mention to the pioneering work of the Critical Art Ensemble (USA) in the field of art and artificial life. We support the freedom of artists and scientists to collaborate in a critical context that helps our society understand the implications of research into biotechnology.

http://www.caedefensefund.org/

MORE INFORMATION

A videotape of the ten winners will be produced and distributed to non-profit art centres, libraries and academic institutions. For this, please contact Alicia Carabias <alicia.carabiasalvaro@telefonica.es>.

Share

Conclusiones personales sobre las Jornadas ¿Para quien trabamos? Trabajo Intleectual y precariedad laboral. Realizadas el dia 5 y 6 de noviembre en la UPC y organizadas opr la FCIM y la FIM.

Mi deseo sería que fuerais vosotros quien opinarais sobre todo lo acontecido para mejorar propuestas futuras y corregir errores .

Las opiniones que seguidamente escribiré espero que sean leídas como personales y subjetivas. No son oficiales ya que para ello el director de la Fundación de Investigaciones Marxistas Sr. Navascués en la clausura de las Jornadas ya hizo el análisis institucional.

Lo primero que quiero es agradecer a todos la asistencia y la participación en las Jornadas, tanto a los asistentes, ponentes contra-ponentes y colaboradores.

Para hacer una valoración hay que saber primero cuales eran los objetivos específicos de las Jornadas que se realizaron en la UPC de Barcelona y los generales de todo el proyecto que de momento sigue en marcha:

Como bien sabéis el programa tiene razón de ser si lo entendemos como un todo interdependiente.

El resultado objetivo a día de hoy es;

-1eras Jornadas en la UCM + Jornadas en la UPC = (24 ponencias + 8 contraponencias.+ 20 horas de video grabadas).

El siguiente paso a dar es:

-La publicación de un manual que recoja ponencias y textos para poder desarrollar talleres y constituir grupos de trabajo donde sean pertinentes y si podemos la edición de las grabaciones ( sin animo de lucro, solo como material didáctico)..

La valoración tanto de las Jornadas de ;Madrid como las de Barcelona es muy parecida:

Por la calidad de los ponentes como de los contra-ponentes así como de las intervenciones de los asistentes estoy muy satisfecho, la gente que decidió asistir lo hizo bajo el compromiso de la critica y el deseo de aportar con sus discursos y experiencias una visión propia de la situación en la que nos encontramos entorno al trabajador intelectual y la precariedad laboral así como la responsabilidad que hipotéticamente deberíamos mantener con o en “la sociedad”.

Debo reconocer que las jornadas estaban pensadas para 4 públicos distintos:

-Mesa A: tanto por horario, tema y ponentes estaba pensado para dar un marco general al resto de mesas y enfocado a estudiantes de filosofía, sociología, historia y filologías varias.. No tenemos que olvidar que tanto J:M Ripalada, como M. Riera, J. Sempere y J. Dauder tienen trayectorias sumamente interesantes y comprometidas como para que el profesorado universitario conocedor de la propuesta invitara a sus alumnos a asistir. No es habitual que personas de su importancia hablen tan claramente de su compromiso personal con l critica y la sociedad.

.Mesa Bà La segunda mesa estaba especialmente concebida para que estudiantes de Ciencias políticas, Pedagogía y posibles colectivos de profesorado universitario que descontentos con su actual situación contractual pudieran enriquecer el debate entorno a la utopía, la universidad, la militancia política y sus perversiones.

No hay que olvidar que la mesa estaba constituida el Rector de la UPC que se caracteriza por tener un destacado historial de lucha sindical, Víctor Ríos ( ex-portavoz de IU en la época de Julio Anguíta), Jaume Botey y Antoni Lucchetti especialistas en política internacional y activos militantes de los movimientos alter-globalización.

Las mesas del sábado como corresponde a la sección de la FIM de la que formo parte deseaba aproximarse al caso concreto a la figura del “trabajador cultural”, por ello como no podía ser de otra manera se invitaron a aquellos que creíamos que podían discutir con propiedad del tema y todavía más importante solucionarlo de alguna manera. Es decir:

-Mesa C: AAVC, un representante de CCOO ( en Madrid participó la CGT) , Xavié Marcé como director de Instituto de Industrias Culturales de la Generalitat y Francisco Gil (responsable del gies-FIM). Entiendo que esta mesa pudo resultar poco divertida para aquellos que no están acostumbrados a las cifras y gráficos. Personalmente creo que una de las maneras que podríamos mejorar nuestras condiciones laborales sería si la Universidad o centro educatovo nos facilitara una mínima formación en economía de mercado del mercado cultural, relaciones laborales..etc,. Seguro que nuestra actividad artística-mercantil nos resultaría mucho más gratificante y nuestra indefensión ante la explotación que sufrimos mucho menor.

-Mesa D: constituida íntegramente por “trabajadores culturales” que desde su actividad cotidiana están comprometidos y padecen dicha precariedad. Desde la experiencia directa en todos los casos ( Berta Suereda, Rogelio, Ivan de la Nuez y Daniel García Andujar) nos hablaron sinceramente y desvelaron dinámicas internas del sistema que considero merecieron el esfuerzo.

Creo que la mayoría de los objetivos de las Jornadas se cumplieron y posiblemente los asistentes no fueron conscientes de la frenética actividad que se desarrolló entre bambalinas, las negociaciones que se llevaron a cabo, los temas que se abordaron y los puentes que se crearon.

Para ser sincero creo que uno de los fracasos fue el poco poder de convocatoria que tuvimos ( 1ª Mesa à 17 asistentes, 2ª Mesa à 23 asistentes, 3º Mesa à24 asistentes, 4ª Mesa 43 asistentes) la mayoría conocidos, amigos Hicimos la máxima difusión ( paginas Web, trípticos por correo, en Universidades, contactos con medios de comunicación, mailing privado..etc) pero como suele ser habitual no obtuvimos la respuesta deseada.

También debo decir que como en todo debate a veces se sube el tono de manera involuntaria, se crean situaciones incomodas para todos y se dicen cosas que se piensan pero no se formulan correctamente. Salvo algun comentario desafortunado creo que en todo momento hubo un comportamiento limpio y sin maldad.

No podremos valorar definitivamente las Jornadas hasta que no salga a la calle la publicación y sepamos si tanto esfuerzo por parte de todos tiene los resultados esperados.

De momento pienso que debemos reflexionar sobre el formato utilizado en esta ocasión y concluir si tanto el desembolso económico ( ninguno de los ponentes cobro) como el esfuerzo humano ha obtenido los resultados esperados y si quizá deberíamos diseñar otro tipo de actividades que resulten más efectivas.

Bueno, esperando que esta rápida reflexión pueda interesarle a quien la ha demandado me despido cordialmente de todos agradeciendo nuevamente la colaboración desinteresada tanto de los ponentes, asistentes, moderadores y contra-poenntes.

Un saludo y hasta la proxima

Iñaki Vazquez Alvarez gies-FIM

Share

Los días 5 y 6 de noviembre tendrán lugar en la Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial (Avinguda Diagonal, 647 Metro L-3 Palau Reial), especialistas, productores, agentes sociales y administración pública se darán cita para dialogar entorno a cuatro problemáticas de gran importancia:

a) La relación del trabajador intelectual con el resto de la sociedad.
b) Sus responsabilidades en la construcción de un proyecto emancipador.
c) Las condiciones laborales en que desempeña su labor el “Trabajador cultural” (en el caso que se le permita llevarlo a cabo).
d) Las propuestas y respuestas que desde diferentes colectivos, asociaciones y sindicatos se están elaborando.
Aún conociendo que la(s) relación(es) entre trabajo intelectual y producción social del discurso siguen siendo políticamente incomoda(s) y teóricamente rentable(s), presentamos estas jornadas como continuación de las ya realizadas el pasado junio de 2004 en la Universidad Complutense de Madrid bajo el mismo título “¿Para quién trabajamos? Trabajo intelectual y precariedad laboral”. Estas jornadas son parte integrante de un proyecto más amplio que ya está en marcha: debates, publicación de ponencias y talleres.

A lo largo de dos días -el primero con carácter más general y el segundo centrado en “la(s) industria(s) de la cultura(s)”- especialistas, productores, agentes sociales y administración pública se darán cita para dialogar entorno a cuatro problemáticas de gran importancia: a) la relación del trabajador intelectual con el resto de la sociedad, b) sus responsabilidades en la construcción de un proyecto emancipador, c) las condiciones laborales en que desempeña su labor (en el caso que se le permita llevarlo a cabo) y d) las propuestas y respuestas que desde diferentes colectivos, asociaciones y sindicatos se están elaborando.

Participantes

Josep Ferrer i Llop Rector de la Universitat Politéctica de Catalunya.
Javier Navascués Director de la FIM.
Víctor Ríos Representante FCIM
Francisco Gil Responsable del gies-FIM.
José Maria Ripalda Filósofo político, Catedrático por la Facultad de Filosofía de la UNED
Miguel Riera Director “EL Viejo Topo”.
Jordi Dauder Actor y co-fundador de “El Viejo Topo”
Joaquim Sempere Profesor de Sociología en la Universidad de Barcelona y redactor de la revista “Mientras Tanto”
Jaume Botey Historiador, Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
Eddy Sánchez Iglesias: Miembro del Consejo Político de IU.
Antoni Lucchetti Área de Formación y Cultura de PSUC-VI. Profesor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. UB
Berta Sureda Responsable de los servicios culturales del CCCB
Florenci Guntín coordinador de la Unión de Asociaciones de Artistas Visuales (UAAV)
Maria Marín: Representante de CCOO y responsable del área de precariedad laboral e inspección laboral.
Responsable administración pública ( a determinar).
Ivan de la Nuez Ensayista y Director de la Virreina
Rogelio López Cuenca Artista
Daniel García Andújar: Artista.

Nota: Si deseas obtener más información consulta la siguiente dirección:

http://www.pce.es/agenda/2004_11_05jornadasfim_trabajointelectual.pdf

Share

“Projektas pasirodė patrauklus ne tik menine koncepcija, bet ir galimybe panaudoti pažangias technologijas. Ieškodami originalių sprendimų, taip pat jaučiamės savotiškais menininkais, tik technologijų srityje”, – sakė “Bitės GSM” verslo sprendimų vadovas Liudvikas Andriulis. Pasak jo, “Bitė” šį kartą bus atsakinga už ryšio kokybę meninio veiksmo metu.

Šiuolaikinio meno centre įrengti šeši didžiuliai ekranai (dviejose salėse). Vienametransliuojamas vaizdas iš miško, kitame realiu laiku dirbama su vaizdine medžiaga iš miško, ji gyvai permiksuojama. Trečiame rodoma miško vaizdo transformacija, kurią generuoja programinė įranga. Naudojamas būdas: fiksuojami duomenų srautai (gali būti kompiuterių IP adresai) ir jų judėjimo kryptys internetu kompiuteriuose miške, šie duomenys vizualizuojami tinklo-žvaigždyno forma (2D ir 3D). Pvz.: ttp://www.fractalus.com/steve/stuff/ipmap/

Ketvirtajame ekrane transliuojamas gyvas performansas – tai rezultatas iš dalyvių atsivežtos garsinės, vaizdinės, tekstinės medžiagos ir naujai sukurtos VILMA / RAM 6 laboratorijoje. VILMA (http://www.vilma.cc/) – tai Vilniaus tarpdisciplininė medijų meno laboratorija (“Vilnius Interdisciplinary Lab for Media Arts”), kuri yra tarptautinė, bet su vietinės bendruomenės kontekstu ir charakteriu. Pati VILMA kaip charakteris ir personažas skleidžiasi transliacijos metu: iš miško gilumos, skaitmenizuojamas vaizdas ir garsas, transliuojamas į socialiai atvirą erdvę – Šiuolaikinio meno centrą.

Viename iš ŠMC įrengtų ekranų bus transliuojamas gyvas performansas, kurį tuo pačiu metu miške prie Vilniaus įgyvendins grupė menininkų, kitame – specialiai miksuojamas vaizdas ir garsas, likusieji užbaigs kompoziciją. Penktadienį vakare bus atliktas performansas – miško testas: vienu metu dvejose erdvėse gros žymus elektroninės muzikos kūrėjas ir gitaristas Juozas Milašius (miške) ir garso menininkas Darius Čiuta (ŠMC), taip pademonstruodami socialinės sąveikos per atstumą ir mobiliojo ryšio galimybes.

Šis performansas yra rugpjūčio 25 – 29 dienomis Vilniuje vykstančių kūrybinių dirbtuvių-seminaro RAM6 ( Permąstant naująsias medijas”) kulminacija. Į Vilnių atvyks per 30 garsiausių pasaulio naujųjų medijų menininkų, teoretikų ir technologų – menininkai iš JAV, Nyderlandų, Ispanijos bei kitų šalių. Seminare, pavadintame Socialinė sąveika ir kolektyvinis protas”, iš viso dalyvaus per 60 menininkų. Lietuvoje toks renginys vyksta pirmą kartą. Iki šiol RAM seminarai vyko Oslo, Stokholmo, Helsinkio, Talino ir Rygos medijų meno laboratorijose. Šį meninį projektą vykdo VILMA (Vilniaus tarpdisciplininė medijų meno laboratorija – Vilnius Interdisciplinary Lab for Media Arts”).

Paramos šiuolaikiniam menui tradiciją tęsianti Bitė” dalyvauja jaunųjų menininkų sumanytuose performansuose, instaliacijose bei kituose projektuose. Prieš keletą mėnesių sostinės dailės galerijoje Akademija” bendrovė dalyvavo suburiant orkestrą iš 9 mobiliųjų telefonų, kurie atliko jauno lietuvių kompozitoriaus Vaclovo Nevčesausko kūrinį 12 vienoje linijoje”.

Performanso transliaciją vilniečiai galės stebėti Šiuolaikinio meno centre (Vokiečių g. 2) rugpjūčio 28 d. 18-22 val.

Laboratorijos dalyviai juda miške žymėdami psichogeografinius žemėlapius, rinkdami vaizdinę ir garsinę medžiagą su nešiojamais kompiuteriais ir bet kurioje vietoje yra prisijungę prie interneto, t..y būdami realiame miške naršo po technologijų mišką. Ryšys užtikrina ne tik technologinį, bet ir socialinį mobilumą.

Veiks ypač greito ryšio – 2 Mbps – tiltas tarp miško ir ŠMC, realus atstumas tarp kurių siekia 40 km. Mobiliuoju ryšiu perduodamas Hi-Fi aukštos kokybės garsas ir geros kokybės vaizdas.

Dauguma tarptautinės RAM6 kūrybinių dirbtuvių dalyvių dirba su atviro kodo programomis ir “Linux” operacine sistema. Jie meno eksperimentams pritaiko naujausių technologijų ir medijų galimybes. Pavyzdžiui, elektroninės muzikos kompozitorius Kimas Cascone iš San Francisko (JAV) seminaro metu atlieka meninį-garsinį eksperimentą Dinamiško turinio kūrimas naudojant paprastus genetinius algoritmus”, kurio metu dirbama su nuolat besikeičiančia garso medžiaga.

Medijų menininkai iš Amsterdamo Derek Holzer ir Sara Kolster dirba su garso “vertimu” į vaizdą ir vaizdo “vertimu” į garsą (“Garsinis vaizdas ir vaizdinis garsas”) ir dirbtuvių metu pristato naujausią atviro kodo programinę įrangą, skirtą dirbti su vaizdu ir garsu.

Medijų aktyvistas ir konstruktorius Danielis Garcia Andujaras, Ispanijoje vykdantis projektą Technologijos žmonėms” ( technologies to the people” – www.irational.org/tttp), dirbtuvių metu iš senų kompiuterių konstruos transliavimo stotis ir bendruomenės infrastruktūros tinklus.

Share

RAM6: SOCIAL INTERACTION & COLLECTIVE INTELLIGENCE

The 6th RAM workshop entitled “Social Interaction & Collective Intelligence” will take place from August 25th to 29th, 2004 in Vilnius, Lithuania, organized by Jutempus interdisciplinary art program. RAM6 takes place at CAC – Contemporary Art Centre in Vilnius and in a forest out of the city.

RAM – Re-approaching New Media is a collaboration project based in Northern Europe run by separate organizations which all are exploring new media in relation to the artistic and cultural field.

1234►

RAM creates an international network of artists, technicians, designers, media activists and cultural practitioners and theoreticians with an array of skills in new technology, and provokes a productive and critical dialogue and an exchange between different artistic cultures using “new media” as tools in their art practice, but also to encourage the creation of new tools and forms of expression/communication.

The RAM workshop series provides the platform for the first annual event of VILMA – Vilnius Interdisciplinary Lab for Media Arts.

keywords:

Forest 1: archetypes, archiving, collaboration, games, gpsm, locative, mapping, memory, narrative, nature, orientation, psychogeography, survival.

Forest 2: behavior, connectivity, creative commons, decoding, encoding, hacking, interaction, information society, language, mobile, networks, open source, poetics, recording, satellite, scripting, software, transmitting, web technology, wireless.

VILMA: identity, interface, open center, performative, representation, spokesperson, streaming, translation, transformative and transgressive character, voicing.

RAM6 programme

August 25 / 1st day
14.00-18.00 Registration and introduction to workshop agenda:
welcome & introduction by VILMA 5min.
welcome by CAC 5 min. Nils Claesson / on ram.net 15 min.
introduction to the workshops:
Kim Cascone 15 min.
John Hopkins 15 min.
Daniel G. Andujar 15 min.
Derek Holzer & Sara Kolster 15 min.
18.00–19.00 Registration for the workshops
19.00-22.00 Lounge CAC + Jansas (LT) food + DJ SET PB8
________________________________________________________________________
August 26 / 2nd day
10.00-12.00 workshop session
12.00-13.00 lunch CAC
13.00-15.00 workshop session
15.00-15.30 coffee break / CAC
15.30-17.00 workshop session
17.00-18.00 cafe / soup / CAC
public events:
18.00 Talk session : Geert Lovink (NL) / CAC
19.00 presentations: George N Dafermos (GR), Sureyya Evren (TUR), Joanne Richardson (RO),
Tomas Jonusis (LT), Daniel G. Andujar (ESP), Matteo Pasquinelli (IT)
20.30 performance : Evaldas Jansas (LT) / CAC Cafe
21.30 performance : Mikomikona (DE) / CAC
________________________________________________________________________
August 27 / 3rd day
10.00-12.00 workshop sessions
12.00-13.00 lunch on the stairs / concept: Rai (LT)
13.00-15.00 workshop session
15.00-15.30 coffee break
15.30-17.00 workshop session
17.00-18.00 cafe / soup
public events:
18.00 Talk session: Jorge Blasco Gallardo (ESP), Linda M Wallace (NL)
20.00 Forest test real time streaming: ForestCAC /
Juozas Milasius (LT) (processed guitar in the forest) + Darius Èiuta (LT) (laptop at CAC)
21.00 sound session: Kim Cascone (US) / CAC
for participants: 22.00 dinner at “CAC TV” / CAC hostal
________________________________________________________________________
August 28 / 4th day
10.00-16.00 workshop session, streaming, performances, presentations:
forest public event:
18.00-22.00 real time streaming event: Forest[vilma.cc]CAC
presentation of the workshops moderated by Daniel Garcia Andujar (ESP), Kim Cascone (US),
Nils Claesson (SE), John Hopkins (US), Derek Holzer (NL), Sara Kolster (NL), together with
Mario (LT), open code games club „Reality“ and workshop participants

workshops / tutors

Share