QUADERN
EL PAÍS, dijous 4 de març de 2010

És possible que el poder —en la seva dimensió políticament opressiva— ho impregni tot. Però en el seu vessant estètic, es comporta com el mitjà de llibertat i expansió plaent. Ara bé, si el poder polític també fos estètic, l’individu (autoalienat) buscaria simplement la destrucció. El fascisme. Viure bé, diria Foucault, és transfigurar-se un mateix en una obra d’art a través d’un procés intens d’autodisciplina. “Per a Baudelaire —segueix Foucault— l’home modern no és el qui es dirigeix al descobriment de si mateix, perquè aquesta modernitat no “allibera l’home en el seu propi ser”, més aviat l’obliga a afrontar la tasca d’inventarse a si mateix”. Rere d’aquest treball estètic hi ha la idea de comunitat, tal com Maurice Blanchot va plantejar les relacions entre societat i art a La Comunitat Inconfessable, des de fa unes setmanes leitmotiv d’una exposició presentada al juny del 2009 al pavelló català de la Biennal de Venècia i que ara torna millorada a Catalunya, instal·lada en diversos indrets de l’entorn cultural gironí.

La Comunitat Inconfessable pretén detectar una promesa d’emancipació ciutadana en la rotunda i obscena societat capitalista, gens ridículament crèdul a l’hora d’imaginar una utopia. Amb aquesta intenció, l’espectador ha d’emprendre la visita per l’exposició expandida per quatre espais que fan referència, en diversos sentits, a aquella condició futura idealitzada. S’ha de felicitar els artistes i al comissari per la decisió de crear una configuració museogràfica diferent, i per haver habilitat una comunitat discursiva que encara és capaç d’aportar alguna cosa del que l’obra d’art pot dur al terreny pràctic de la societat civil.

Els conceptes d’autoria i públic es plantegen aquí de manera diferent a les pràctiques més convencionals, ja que aquí la producció i la transmissió de coneixement estan activades per una audiència que ja no és entesa com una massa irreflexiva de visitants, sinó per individus o públics contraris als discursos apocalíptics: una societat futura desitjable és dins del sistema actual, però només és possible atènyer-la a partir d’una reconstrucció imaginativa dels valors ideals en esferes socials emancipades i desconnectades de les forces socials que manté el poder. A La Comunitat Inconfessable, l’esfera pertany a l’art i als nous models de productivitat cultural.

Technologies To The People (TTTP), de Daniel G. Andújar, ocupa el Dadespai del Centre Bòlit i s’articula entorn de quatre focus: Postcapital Archive (1989-2001), una Torre del Coneixement inhabilitada, dos grans panells que reprodueixen respectivament els logos dels emporis globals i els noms de les organitzacions d’esquerres de tot el món, i la instal·lació Timeline, desplegada com un horitzó d’imatges creat arran de contrastos i antagonismes d’esdeveniments polítics del període postcapitalista.

L’Arxiu Postcapital (presentat per primer cop el 2006 a la Virreina amb els treballs de Carlos Garaicoa i d’Iván de la Nuez) permet, a través d’una biblioteca virtual, que els usuaris consultin, copiïn o modifiquin documents, pel·lícules i imatges que han radiografiat les transformacions geopolítiques des de la caiguda del Mur i l’atemptat de les Torres Bessones. A part que caldria demanar-se si realment existeix el postcapitalisme —d’on s’hauria de deduir que el capitalisme ha desparegut— ATTP planteja que el ciutadà és capaç de participar en la definició pública dels significats i els valors d’una cultura, i que el concepte de diferència ha de travessar el d’identitat.

Sitesize, creat per Joan Vila-Puig i Elvira Pujol a les naus de Bòlit-Sant Nicolau, es presenta com una aula permanent oberta a les noves “narracions metropolitanes” que reinterpreten les nocions d’“espai públic”, “assamblea” o “ecologia urbana” en diferents formats —narracions, vídeos, pòsters— des d’una base pedagògica llibertària i en espais urbans concrets: Barberà del Vallès, Manresa, Sabadell, Nova York, Sao Paulo i Granada.

Finalment, l’Archivo F.X. ideat per Pedro G. Romero, és un palimpsest curiós, un fons documental en construcció que inclou un conjunt d’imatges i documents audiovisuals amb les accions d’iconoclàstia més diverses (“el gest polític per antonomàsia”). Si bé aquest project es remunta al final dels anys noranta, Pedro G. Romero ha derivat aquest arxiu en una nova línia que anomena Una economia zero, desplegada a la Capella de Sant Nicolau i “infiltrada” al Museu d’Història de la Ciutat i el Museu dels Jueus com a inserts o paradoxes i que apareixen en forma de confetis o reproduccions de monedes i bitllets, com a reflexió del que l’artista en diu “el valor espectral dels diners”. Una manera de llençar-se a la recerca d’una altra Història que s’aferra a les micronarratives, a l’acudit, al fragment, a les cites extraviades, i que aquestes xoquin entre si per crear un efecte explosiu.

La Comunitat Inconfessable: Technologies To The People (TTTP), de Daniel G. Andújar; Sitesize, de Joan Vila-Puig i Elvira Pujol; Archivo F.X., de Pedro G. Romero.

Llocs: Bòlit-La Rambla / Dadespai. Bòlit Sant Nicolau. Museu d’Història de la Ciutat. Museu d’Història dels Jueus. Girona. www.bolit.cat. Fins a l’11 d’abril. Comissari: Valentín Roma.

Share

Escondida en algún rincón del Palau de la Virreina ronda una exposición ideal, abortada en su sueño, más intensa y compleja, sin la ansiedad paralizante del palimpsesto global y la cosmética virtual. En Postcapital hay una anulación del deseo, un miedo a la imaginación; la demostración del cansancio político presente y la desmoralización de la colectividad pospolítica en el futuro, en un mundo colonizado y anulado por el consumo. Esta, por así llamar, exposición, convierte en aseveración categórica el ya célebre reproche de Frederic Jameson (Las semillas del tiempo) a los intelectualizados jinetes del “final de la historia”, a saber, que “hoy en día nos resulta más fácil imaginar el total deterioro de la tierra y de la naturaleza que el derrumbe del capitalismo; puede que esto se deba a alguna debilidad de nuestra imaginación”.
Postcapital presenta un conjunto de piezas escultóricas y videográficas relacionadas con conceptos como ideologías, guerra, mercados, religión, y documentos (textos, audio, imágenes) procedentes de Wikipedia, además de una página web (www.postcapital.org) dedicada a distribuir información sobre partidos políticos, organizaciones y grupos nacidos de las corrientes sociales de la izquierda. No está del todo claro adónde nos quiere llevar toda esa imaginería, casi heráldica, nacida en la sociedad posmoderna, en la que los conceptos de “productor” y “producción” han dejado paso a los de “consumidor” y “consumo”, a no ser que el visitante quiera abandonar como algo abstracto el problema (falso) del capitalismo, para abordarlo en su contexto, o por sus méritos. Carlos Garaicoa se ha encargado de la parte, digamos, artística, con siete instalaciones relacionadas con la ciudad “delirante”, espacios descentrados, arrogantes y globales de la era turística; Daniel García-Andújar ha diseñado y hecho visible la lógi(isti)ca poscapitalista; e Iván de la Nuez ha actuado como administrador, formalizador e ideólogo.

Ahora bien, ¿cuáles son las perspectivas del futuro que ofrece Postcapital? ¿Cuáles sus antinomias? Es como si una ilusión de estupor acompañara a esta idea de cambio veloz que la sociedad vive después del derribo del muro. Hubiera sido necesario que, además del análisis, Postcapital diera las claves de por qué los estratos más excelentes de la sociedad actual han encontrado útil esta situación ética y estética. Serviría para algo más que mostrar una didascalia de los hechos y nos enfrentaría con la posibilidad de acción y emancipación de un sistema en permanente crisis, omniabarcante, que sólo está empezando, pero sin posibilidad de expandirse más. Sin tiempo, ni historia.

POSTCAPITAL Política, ciudad, dinero
Palau de la Virreina
La Rambla. Barcelona
Hasta el 25 de septiembre

Share