Herramientas del arte – pdf [cast-val]
Herramientas del arte – pdf [cast-ing]

Technologies To The People Collections (eng-esp)

Mute magazine, e-valencia

The Hartware Guide to Irational.org (eng-deu)

e-sevilla.org (eng-esp)

Mono magazine. special issue. e-valencia.org (eng)

Technologies To The People Collections

A Brick Culture (eng)

kayitsiz-unrecorded (eng-tur)

Artivistic approaches to the treatment of online information (eng)

Aproximaciones artivistas al tratamiento de la información online. (esp)

phoney™ (Informational Society) (eng)

manifesta-4 trespassing space

Related posts

• THE WONDERFUL WORLD OF IRATIONAL.ORG: Tools, Techniques and Events 1996-2006 in Novi Sad (0)
• THE WONDERFUL WORLD OF IRATIONAL.ORG (Predivni svet irational.org-a) (0)
• La rebelión de las bases (0)
• Irational’s Finest, or The Art of Movement Through Space (0)
• European Design Award for “Hartware Guide to Irational” (0)

Jordi Font Agulló

Afrontar críticament i analíticament el fenomen del turisme a principi del segle XXI, tal com es fa en la mostra Tour-ismes. La derrota de la dissensió, no resulta de cap de les maneres un assumpte senzill. A més, la controvèrsia s’accentua si es té en compte que el procediment escollit per escometre aquesta feina és el comissariat d’exposicions, dins de l’àmbit que se sol definir com a art contemporani.

Per tant, portar a terme una presentació gens benèvola de les causes i els efectes culturals i socioeconòmics que comporta el turisme des d’un marc institucional que està integrat en el circuit turístic cultural sempre comporta el risc de ser una presa fàcil per als gasetillers d’esguard cínic i a sou de l’ordre establert. Quantes vegades no hem hagut de suportar el comentari tronat que ve a dir, de forma simplista i malintencionada, que no és coherent dur a la pràctica una crítica institucional des de dins de les mateixes institucions? Veritablement, es tracta d’una obsessió paralitzant i ben absurda d’altra banda. És que les institucions en els països democràtics no haurien de ser de tots? És que no tenim dret a influir sobre elles i, si convé, a transformar-les?

En aquest cas, resulta obvi que els tres responsables del comissariat, Núria Enguita, Jorge Luis Marzo i Montse Romaní, saben perfectament el context en què treballen i, també, demostren que des del mateix centre institucional és possible elaborar visions radicals que contradiuen els convencionalismes més instal·lats. És a dir, que amb perspicàcia i rigor són capaços de plantejar, a partir de la mostració d’un seguit de treballs artístics i la generació d’un conjunt d’activitats, múltiples interrogants i contrapunts al camí que ha pres en les darreres dues dècades una part rellevant del sector terciari de les economies més desenvolupades. En efecte, la indústria turística a partir de la segona meitat del segle XX va anar adquirint un paper extraordinari –en alguns casos, com en l’Estat espanyol, va implicar una autèntica regeneració econòmica, acompanyada, no obstant, de seqüeles socioculturals de gran calat– arran del foment del model massificat de sol i platja en el sud d’Europa en un primer moment i, més endavant, arran de la seva sofisticació i diversificació quant als destins, formes de viatjar i activitats per realitzar. Un procés que no és aliè a l’aprofundiment de la mundialització capitalista després de 1989. Tot i que, com a matís prou important, no es pot ignorar que moltes àrees del planeta perden o obtenen el seu estatus turístic segons el grau de violència, pobresa o altres calamitats que les assolen. Resulta obvi que l’esperit “aventurer” occidental mitjà tanca els ulls enfront de les desventures que pateixen milions d’éssers humans, víctimes d’un ordre global que se sustenta en la desigualtat, malgrat que en alguna ocasió els viatges es condimenten amb unes petites dosis de perill i d’improvisació.

Els treballs que acull la Fundació Tàpies contenen, en bona mesura, una mirada conflictivitzada respecte al turisme i el seu corol·lari més nociu conegut com a turistització. A partir d’aquesta línia de partença, alguns d’aquests projectes permeten una aproximació ben ajustada als diferents “ismes” que acaben vertebrant el gran complex de la indústria de l’oci turistitzat en un pla mundial. Per exemple, resulten significatives les connexions que Daniel G. Ándujar (La Cultura del totxo, 2004) aconsegueix plasmar, amb un to sarcàstic i una certa comicitat, entre turisme de masses, urbanisme descontrolat i corrupció politicoeconòmica. En una línia semblant, però prenent un caire més global en relació amb el conjunt d’una comunitat, una altra obra que permet avaluar les transformacions accelerades implícites en la relació de capitalisme i turisme és Nerja, once, (2004). Aquest projecte de Rogelio López Cuenca permet copsar els canvis socioeconòmics i culturals experimentats pel poble costaner malagueny de Nerja. Una mutació veritablement radical que va provocar que, en menys del curs d’una generació, Nerja passés d’una economia endarrerida i fonamentada en el sector primari a una mena d’hiperterciarització. Altres, com és el cas d’Angelika Levi, amb un vídeo documental, reflecteixen amb una claredat enlluernadora l’evidència que els vincles entre capital i treball en el sector turístic estan travessats per l’explotació i la precarietat laborals. Tanmateix, tot i els mèrits d’aquestes obres, en el conjunt de la mostra allò que es fa palès de manera més diàfana és aquesta capacitat dels tour-ismes per modelar i generar nous imaginaris. És a dir, noves maneres d’entendre i veure el món que acaben esdevenint formes de naturalització de determinats comportaments humans. Cosa que va lligada a l’extensió en el teixit social d’actituds complaents envers l’ordre dominant. I, sens dubte, en aquest procés el turisme postmodern hi juga un paper preeminent mitjançant una recreació enganyosa del món que desterra l’existència del conflicte o, millor dit, que l’amaga darrere una representació culturalista, en què, idealísticament, tan sols caldria traspassar fronteres tot fomentant l’intercanvi i el coneixement cultural per arribar a la comprensió i la tolerància de l’altre. Més o menys, una recepta de felicitat tan vàcua com la que proposa el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona.

Aquest quadre d’interpretació deu ser segurament el més allunyat de les problemàtiques planetàries, però, en canvi, ha fet fortuna mitjançant l’expansió intencionada arreu d’un clixé tergiversat dels litigis reals que afecten el món. I en aquesta operació la mirada turistitzada –germana i còmplice també del pensament liberal políticament correcte–, que ha conquerit grans espais de l’imaginari col·lectiu de les societats occidentals, hi ha tingut un paper crucial en promoure allò que els comissaris de la mostra anomenen la derrota de la dissensió. Si busquéssim una analogia contemporània, arribaríem a la conclusió que la turistització és un autoengany –encara que per a alguns sectors és un enorme negoci i, en conseqüència, també hauríem de valorar el grau de consciència aquiescent que hi ha a l’entorn de l’enganyifa– que s’emparenta amb la creença en la utopia sécuritaire que tants seguidors té actualment després de l’11-S i la invasió nord-americana de l’Iraq. Ras i curt i expressant-ho de forma planera, significa tenir els carrers nets i decorats pertinentment, els miserables allunyats dels centres considerats turístics o políticament rellevants per al poder i uns bons cossos policíacs per tal de mantenir l’ordre del capital a fi que el visitant se senti còmode, això sobretot. L’artista Yto Barrada, a Grand Royal Tourisme: la maquette, (2003), en reproduir a escala la ciutat de Tànger, que va ser retocada escenogràficament a fi de rebre el rei Mohamed VI el 2001, ens introdueix deliberadament en aquest món de falsedat. On eren les bosses d’immigrants que esperen creuar l’estret de Gibraltar? I què se’n va fer del barraquisme que envolta Tànger?

Paral·lelament, a banda de la consolidació de processos d’emmascarament del present o del passat mitjançant el conreu del costumisme i el pintoresquisme, en el sistema de percepció i ordenació socials governat per la mentalitat turística hi flueixen indiscriminadament el desdeny, el cinisme i, fins i tot, la ceguesa involuntària quan l’alienació respecte a la realitat que ens circumda és tan elevada. En aquest sentit, per exemple, els turistes suecs que a finals dels anys seixanta prenien el sol a les platges de la Península ibèrica mostraven una preocupació gairebé nul·la en relació amb el règim dictatorial de Franco. Alguns ni se n’havien adonat de la seva pervivència com es palesa en el fragment de la pel·lícula Jag Är Nyfiken-Gul (I am Curious Yellow), 1967, del suec Vilgot Sjöman. Sens dubte, es tracta d’un interessant document presentat en aquesta exposició i que tindria el seu equivalent en qualsevol film que es proposés reflectir les opinions i actituds del turista postmodern actual. Amb certesa, unes entrevistes d’un caràcter similar fetes a l’aeroport de Barcelona a passatgers que tornessin d’una estada turística al Brasil, Indonèsia, Kènia o Tailàndia, contindrien unes respostes bastant semblants a les dels suecs i sueques de 1967.

En general, i atenent el conjunt de les obres presentades –tot i que en aquest escrit no comptem amb l’espai suficient per comentar-les en la seva totalitat– i activitats paral·leles realitzades (itineraris artístics alternatius per Barcelona de Joan Roca o les rutes de l’anarquisme a Barcelona del col·lectiu Turisme Tàctic, programació de cinema i vídeo, conferències i una publicació), considerem que hi ha, especialment, dos aspectes positius que no deuen passar per alt al visitant. En primer lloc, cal subratllar el fet que en aquesta aproximació al fenomen dels turismes no hi aflora, per part dels responsables curatorials, un sentiment de crítica romantitzant. És a dir, allò que implicaria copsar el turisme des d’una posició elitista i intel·lectualista a fi d’atribuir tots els seus mals a la massificació i la popularització. No resulta estranya en les nostres contrades la predominança d’un lament per èpoques perdudes en què suposadament el viatge era quelcom “autèntic”. Aquesta nostàlgia, per exemple, pels viatgers i exploradors victorians à la Richard Burton, paradoxalment, si s’ha convertit en una simulació caricaturesca i kitsch i, d’altra banda, també massificada. Al cap i a la fi, es tracta d’un trajecte impossible en un món que ja no és el mateix. La segona qüestió a destacar seria, indubtablement, el fet que el planteig crític a l’entorn dels turismes està íntimament vinculat a una dissecció de les pautes d’organització politicoeconòmica i comportaments socioculturals propis del capitalisme global contemporani. Aquest punt de vista atorga un gran valor a aquesta exposició que té, segons Núria Enguita, com un dels seus propòsits revelar els mecanismes que indueixen a aquest desig d’evasió i de conquesta de felicitat. Un anhel, per cert, ben divers. Per a alguns es tracta de passar-s’ho bé durant uns dies a la platja sota el sol i ballant i bevent frenèticament durant les nits càlides d’estiu. Per a altres, i aquest potser seria el model de les classes mitjanes tardocapitalistes culturalitzades, es tractaria d’experimentar, com afirmava Claude Lévi-Strauss en el seu assaig fonamental Tristos Tròpics, la il·lusió d’allò que ja no existeix i que encara hauria de ser, sigui viatjant a llocs exòtics i recòndits, sigui impregnant-se de valors i objectes culturals en les grans ciutats turistitzades. Per tant, els turismes actuals estan determinats per les formes econòmiques capitalistes, però, alhora, també actuen com a transmissors de pautes i valors culturals que influeixen en l’esdevenir del mateix sistema econòmic dominant. O millor dit encara, en els turismes hi ha dipositada la viva imatge de la tipologia de relacions que intercedeixen entre l’anomenat Primer món desenvolupat i la resta d’àrees del planeta. Sense oblidar que aquests nexes es reprodueixen dins del mateix món desenvolupat entre les diverses franges que el poblen condicionades per la desigualtat.

En definitiva, els turismes en general, lluny de trencar amb una percepció del món atapeïda d’estereotips, el que fan és intensificar i cosificar les diferències i, en darrera instància, contribuir a perpetuar l’increment de les desproporcions que caracteritzen els diversos nivells de vida. I en aquests darrers anys, el que és més pervers és que tot aquest procés té la cobertura legitimadora d’un cert “bon rotllo” amb la intenció de desconflictivitzar i camuflar la violència implícita en les injustícies que creixen de manera insostenible. Mentre alguns esperen les seves vacances per recrear artificiosament un viatge d’aventures a les fonts del Nil, altres, una gran majoria, es veuen desplaçats per conflictes bèl·lics eterns o passen a engruixir les enormes bosses de població flotant, sense ofici ni benefici, que atesten les megaciutats dels països en desenvolupament. Un desenvolupament que, de forma curiosa, mai no acaba de quallar. Tanmateix, el pitjor de tot plegat és que amb la turistització va inclosa l’expansió de la indiferència i de la mirada acrítica del món. En aquest sentit, el més preocupant és que ha prosperat en bona mesura una manera de fer com la d’aquella parella nord-americana de protoarqueòlegs que tan bé retrata John Sayles en la pel·lícula Men with guns (un film de 1997 que possiblement es podria haver inclòs en la suggeridora selecció fílmica de la mostra). La breu però significativa història és la següent: en un país centreamericà, amb molta probabilitat Guatemala, aquest matrimoni –prototipus de la middle class– es desplaça tranquil·lament per la jungla a la recerca d’empremtes monumentals mil·lenàries d’un poble precolombí que conreava una elevada devoció pel sacrifici humà. Mentrestant, de manera simultània, el bosc està a vessar de gent desplaçada per la violència i la pobresa i de petits escamots guerrillers que s’oculten de la persecució d’un exèrcit que ha reprimit durament una franja considerable de la població indígena. En fi, un cúmul de circumstàncies, en què el més desconcertant és el fet que per als turistes estadounidencs tota aquesta munió de persones a la intempèrie roman invisible, completament inexistent, tan capficats com estan en un passat encartonat i, per tant, estandarditzat i mistificat. És a dir, no veuen (o no volen veure) un bou a tres passes. Amb aquesta conducta exemplifiquen a la perfecció l’esperit del viatger turistitzat actual: desinterès per les possibles incomoditats de l’entorn immediat i l’adopció d’una òptica conservadora que s’aplica a la idealització tant d’èpoques pretèrites com de determinats paratges geogràfics.
A Tour-ismes es respira, certament, un aire de derrota, d’aquell defalliment que ens envaeix durant les tardes d’agost, però, afortunadament, això no vol dir de claudicació, atès que des de la descripció i presentació de la desfeta s’aventura el ressorgiment de perfils d’una renovació crítica. En efecte, les obres presentades i la direcció curatorial creen un escenari en què conflueixen esbossos sobre l’apatia, el tedi, l’aberració urbanística o la recreació kitsch del “petit triomfador” tardocapitalista –vegeu en aquest sentit el treball del col·lectiu italià Multiplicity sobre els gustos arquitectònics de l’immigrant marroquí que es construeix una segona residència en el seu país d’origen. No obstant això, sota d’aquest vel de desesperança, el visitant hi pot advertir el floriment d’una crítica viva, aturistitzada per dir-ho en els termes dels comissaris, que identifica amb encert l’origen i les conseqüències dels despropòsits de l’economia i els imaginaris turístics, que no són altra cosa que una part de la plasmació de la radicalitat neoliberal dominant.

Related posts

• Tour-ismos, imaginarios del deseo (0)
• La verdad de la tochana (0)
• En los infinitos pliegues del deseo (0)
• La veritat de la totxana (0)
• Hablando de turismo (0)

Daniel G Andújar

A Brick Culture (2004), Daniel G. Andújar analyses corruption and town-planning in territorial organisation and their social consequences in Torrevieja, a town on the Costa Blanca, one of the most visited coasts in the country since the tourist boom of the sixties.

The newest form of corruption is urban development and land organisation

(Antonio Vercher, Supreme Court Prosecutor, inaugural lecture of the seminar Corruption: causes, effects and legal procedures, UIMP Valencia. 08-09-2003)

The number of 500 euro notes circulating in Spain has tripled. Within two years 43 million 500 euro notes have gone into circulation, that is equivalent to 21,331 million euros. According to the Bank of Spain the value of these 500 euro notes represents 35.22% of the total amount of money in circulation. But who has seen them? After the switch to the euro, the Bank of Spain detected a great wave of laundering of black money which was invested in property. The price of property has increased by 91% in five years and a large part of the property bubble created is down to corruption in urban development. Spain is the country in Europe that has consumed the most cement in the last five years. 

The axis for the model for tourist and urban development now promoted on Spain’s coasts goes well beyond encouraging programmes and projects to improve people’s quality of life today and in the future. The search for economic growth at all the cost is one of the pivots of the model for the tourist development that can be seen on the coast. One can observe this without difficulty in cities like Torrevieja, the centre and capital of a tourist area with more than 130,000 dwellings in residential areas and the city centre, with a population higher than 130,000 in the low season and more than 600,000 in the high season.

During the move to democracy, the political and social stage in our country saw a new social model shaped by people of the most diverse origins who were intent on getting a piece of the action, their basic aim being to earn money at all cost, to grow economically at the same dizzy as their town, operating from a legal base which they either transformed or simply ignored.

Often, when we talk about corruption we tend to identify this concept with the dark world of drugs or arms trafficking, with prostitution or the organised mafias behind illegal immigration. The concept of corruption is evidently much broader and is better kept flexible. In the context of the tourist areas on the Mediterranean coast the word corruption triggers attitudes, strange psychological responses and reflex reactions, that forces one to look the other way. Urban mafias, black money and the laundering of capital are not identified as criminal acts. The most immediate reference points for corruption are so taken for granted as part of the newly acquired idiosyncrasies on the coast that it is seen as something that involves others. It is something too everyday and too close. What is certainly true is that the Spanish coastline sees a greater movement of black money in the building industry than in drugs, arms trafficking and other activities which we immediately recognise as criminal. And corruption has no prejudice: in urban development it is so generalised and taken for granted that it impacts on everyone, political parties, different social classes, and all kinds of professional. Mafias and organised crime have penetrated the town-planning of these municipalities, though it is not recognised as such since friends, neighbours, relatives, one-self included, benefits or hopes to in the future, thus forming part of a system that is rotten. A complex system and authentic web of corrupt activities, financial entities close to mafia organisations, connections with corrupt low or high level civil servants, representatives of anonymous investors under cover of practices of Spanish lawyers that are created to protect the anonymity of the real financial backers.

Pots of money are moved in suitcases and sacks, not through banks, and nobody wonders where it comes from. For some mayors it has simply meant financial support for their plans for urban development. The municipalities facilitate the process by reducing the price of land and providing building permissions that allow high-rise blocks to be constructed that are at odds with recommendations in relation to the conservation of the natural environment or beauty of tourist areas. Urban development has become a fertile terrain for corruption that goes way beyond the political frame. The legal system is incapable of putting a brake on an activity associated with money laundering and the earning of illegal commissions.    Tourist interests in town halls, building companies, engineers and local citizens has meant more and more building on a coastal strip which gets broader and broader, a predatory action the consequences of which do not seem to worry anyone. A real wedge now penetrates unhindered the interior from the Mediterranean coast. There are towns in the interior which are losing their contours and customary environment. Urban development is also quietly aggressive on the second beach front.   This tourist activity involved and involves an obvious, visible impact on the environment as well as being a transformation and fundamental change in the social, political, economic and cultural context. The profound economic transformation provoked by this activity has changed patterns of behaviour in the smallest aspects of everyday life and led to ways of life where the consumerist, competitive paradigm of the big cities is relegated to the background: the basic priority is to amass a fortune by the quickest route. All this takes place in a complex scenario, a linguistic and social tower of Babel (more than 140 nationalities registered in the Vega Baja) with banks, creeds and religions to suit all tastes.

Corruption is general, particularly on the coast where economic interests go way beyond what ordinary citizens can imagine. It has an impact on all parties since mayors and councillors from both parties can see easy ways to secure rapid, unimaginable income through urban development.   Complicity is absolute. Nobody wishes to reproach in someone else the defect they would not censure in themselves. One keeps quiet in certain circumstances about certain matters: the mayor’s got a new Mercedes?, if it’s a present or quid pro quo, nobody worries , it’s to be expected, tomorrow it could be me, or I may want them to re-value that insignificant bit of orchard I just inherited.

The physical space one occupies has come to be valued as a source of income, of immediate interest and attached to traditional mechanisms for exploitation and profit-taking. The process of exhausting resources and altering the conditions for a balanced environment is the most immediate consequence but it is not the only one. The tourist market is related to the promotion of products connected with the quality of life, but what is definitely up for sale and really able to change the social context is the fact that people can get rid of their family or community heritage in order to get a return that is immediate but of dubious value in the long term.

There is a field of melons or some fallow land where millions can grow like daisies, who can turn that down? The residential model for low-rise housing quickly runs out of steam, and high-rise blocks become the order of the day and when this model is exhausted, the move inland becomes unstoppable. The municipality becomes a surveying and re-valuation business. The position of councillor for town planning is fought over to the death and middle-men and their commissions camp out in the council chambers. Town-planning agreements and re-valuations are auctioned like scarce bricks. Where there was an orchard, agricultural or live-stock land or woods, there is now housing. Where permission was given for three stories, there are now seven. If in a 1000 square metre plot the building density was 150 metres, it is rapidly re-assessed at 400. Areas for public leisure activity (educational, sporting or green) become available for residential building. Cranes invade everywhere, and if it is not a crane, it is a golf course. The space around town halls becomes choc-a-bloc at midday with Mercedes bringing people for the daily business lunch. The local population becomes very flexible, from the hazardous life of a fisherman to one as prosperous plumber, the farmacéutico becomes an apoteker and the panadería a bakery. Politicians harangue the population with promises of golf-courses and estates with 30,000 flats in communities with a few thousand inhabitants, the hypnotic effect of their words is translated automatically into money. And money into social success.    Politicians and builders phone each other at dusk, do deals and dot the i’s and cross the t’s in a discreet brothel.

Related posts

• Tour-ismos, imaginarios del deseo (0)
• La verdad de la tochana (0)
• IU dice que una muestra del Fórum sobre «corrupción urbanística» alude a la ciudad (0)
• EU pide que se investigue una exposición sobre el urbanismo en Torrevieja (1)
• En los infinitos pliegues del deseo (0)

Háganse un favor si aún no se lo han hecho. Mézclense, permanezcan los minutos necesarios entre turistas, abandonen luego el rebaño o manada y diríjanse a la Fundació Tàpies.

En la misma les espera: Tour-ismes. La derrota de la dissensió. Nadie ha explicado mejor el turismo y todas sus consecuencias que esta imaginativa y contundente exposición.

Antes de llegar al ladrillo, propiamente dicho, a la tochana, un vídeo dirigido por el sueco Vilgot Sjöman recoge las entrevistas que, en 1967, la activista Lena Nyman hizo en el aeropuerto de Estocolmo a unos ciudadanos suecos que habían pasado sus vacaciones en España.

Vivía aún el dictador –aquel general que sólo bebía Fanta– y esa era la cuestión. Pero todo es relativo. Una de las ciudadanas suecas entrevistadas responde que también en Suecia hay dictadura. La prueba, dice la mujer, es que una botella de whisky cuesta en Suecia 50 coronas. Otro opina que nunca habla de política durante las vacaciones.
Varios auriculares estratégicamente colgados en una pared de ladrillos, de tochos puros y duros, permiten escuchar la verdad, es decir, los testimonios y diálogos reales entre constructores y políticos implicados en casos de corrupción inmobiliaria en la zona de Torrevella, Costa Blanca. El autor del trabajo, Daniel G. Andújar, lo ha titulado La cultura del ladrillo.

A través de uno de esos testimonios (audio número nos enteramos de que siempre se envía a una persona despabilada a hablar, a sondear al nuevo alcalde. Y lo primero que se le dice o aconseja es que no sea tonto, porque sólo va a estar cuatro días en el cargo y la vida es larga. La primera inyección que le meten, si pica, es de 500.000 euros. Luego vienen las sucesivas de 400.000 o 450.000. El tipo que habla confirma que para estas sutiles tareas o sondeos se consulta previamente con buenos psicólogos. Ellos elaboran el guión del asalto al nuevo alcalde o similar.

Related posts

• Tour-ismos, imaginarios del deseo (0)
• En los infinitos pliegues del deseo (0)
• “No veure un bou a tres passes”. El turisme com a probable fenomen d’alienació social (0)
• La veritat de la totxana (0)
• Hablando de turismo (0)

La palabra «crítica» y la voluntad que ella comporta se palpa en todos los rincones de la muestra Tour-ismos, Derrota de la disensión que, enmarcada en el Fórum, presenta la Fundación Tàpies. Está claro que aquí no se presenta una apología de este «generador del deseo» que es el turismo, ni tampoco un catálogo neutro del mismo con algunos «casos de estudio», sino que entre los curadores y los artistas existe una decidida voluntad de abordar críticamente cómo el turismo incide en el desarrollo de las sociedades contemporáneas. Y para todo aquél que se acerca a los espacios en semipenumbra de la Fundación (a los que tan acostumbrados nos tienen últimamente), la primera señal de ello es el montaje en el que se han sustituido los muros blancos por instalaciones de obra vista, propiciando una recepción de la obra lejos de toda voluntad formal y esteticista.

Aquí todo es intencionadamente frío e inhóspito, en un cúmulo de sensaciones contrarias a las que se somete todo «sujeto-turista» a la hora de disfrutar de los imaginarios de cualquier «espacio turistizado», en las fronteras entre lo privado y lo público, lo histórico y lo susceptible de ser Historia. También el título, hasta cierto punto paradójico de la muestra, está imbuido de esta carga reflexiva que vuelve a repetirse en la mayoría de las propuestas artísticas concebidas ex profeso para la ocasión. Estamos ante un nuevo ismo (el de la turistización de una cultura definida por el marketing) nos vienen a decir los comisarios, pero el componente formal derivado a la palabra «ismo-estilo» cede su terreno a aspectos de identidad, de comunidad, de ciudad y de visión del mundo.

La nueva utopía

Y en una Barcelona en la que bajo el impacto mediático del Fórum se busca más que nunca la figura del turista –e incluso la Fundación Tàpies integra uno de los muchos recorridos de la ciudad–, la exposición apuesta por un contra-discurso en el que el turismo aparece como la nueva utopía de las sociedad del capitalismo global. Ya no hay utopías, nos dice Jorge Luis Marzo, sino turismos, estos nuevos mundos en los que la conquista de la felicidad, el deseo de evasión, el descubrimiento del otro y el retorno a la naturaleza son algunos de los «imaginarios del deseo» que se pretende desmitificar, poner en entredicho y desvelar algunos de sus mecanismos.
Y en este contra-discurso, tan importantes son los diez proyectos que integran la «museografía» de la exposición como el catálogo y los autores que en él participan, el programa paralelo de vídeos, los itinerarios por la ciudad o un ciclo de conferencias. Y en una línea muy similar a la planteada por Catherine David en sus recientes proyectos sobre las Representaciones en el mundo árabe, el artista se descalifica, se pierde el concepto de lugar, lo visual se equipara a lo textual, y el arte pierde su especificidad y se contamina de un terreno limítrofe a la geografía, el urbanismo, la sociología y el activismo. «¿Es esto arte?», se preguntarán algunos. Y en este sentido, pensamos que exposiciones como ésta son la mejor manera de apuntar una nueva cartografía artística, en la que lo cultural sustituye a lo iconográfico (ésta no es una exposición temática, aunque podría parecerlo), el trabajo sociológico al curatorial, y en la que la ironía desdibuja lo político. Habrá pues que leer detenidamente el catálogo (con textos, entre otros, de Angel Quintana y Mari Paz Balibrea que analizan la conversión de la ciudad en imagen-mercancía; Manuel Delgado y su concepto de «ciudad-mentira»; de Xavier Antich o la «ciudad sin memoria») y habrá que seguir los diferentes itinerarios («el itinerario como forma artística») que nos propone Joan Roca i Albert por Barcelona desde una mirada crítica, antes de penetrar en los espacios de la Tàpies en los que las plazas turísticas de Lloret de Mar, Benidorm, Tánger, Nerja, Marruecos o Granada sirven de leiv motiv a algunos artistas para hacer su particular reflexión a la «turistización» derivada de las técnicas de marketing.

De Marruecos a Verano azul

El colectivo Multiplicity, fundado en el año 2000 en Milán, que en la última Documenta de Kassel se sirvió de distintas trayectorias de identidad –la de los turistas, los inmigrantes, los pescadores y los hombres de mar– para documentar las «rutas» por el Mediterráneo, presenta un nuevo episodio de su work in progress, Solid Sea, centrado en el Norte de Marruecos: Case o4: (M)RE-Tourism (2004). Éste muestra, entre macrofotografías y multiproyecciones, distintos ejemplos de negociación inmobiliaria, entre lo económico, lo territorial y la identidad geopolítica. Por su parte, Rogelio López Cuenca se sirve del soporte videográfico y de la foto para en Nerja, once (2004) mostrarnos, casi en clave autobiográfica y con la ironía que le es característica, cómo los escenarios ficticios de la serie televisiva Verano azul cambiaron el paisaje turístico natural de Nerja.
Y si más cerca de lo documental aparecen las propuestas de Yto barrada (sus fotografías documentales de la ciudad de Tánger «ciudad-tapón de miles de esperanzas») o el viaje «al corazón de las tinieblas del turismo masivo de sol y playa», de Javier Camarasa y Jorge Luis Marzo, con evidentes connotaciones al viaje literario de Joseph Conrad, mayor carga objetual y escenográfica (aunque una escenografía deconstructiva) vemos en las obras de Daniel G. Andújar e Ibon Aranberri. El caso de Andújar cuenta un nuevo caso de corrupción urbanística en grabaciones sonoras reales aunque con voces distorsionadas de los planos de ordenación territorial de Torrevieja, como el corredor de muros de ladrillo iluminados con desnudas bombillas que recuerda los corredores de Nauman o la habitación del color vacía de Beuys. En una estrategia más cercana a las realizaciones land-art de Robert Smithson y a su relación entre el site y el non site, Ibon Aranberri presenta una de las obras con mayor presencia visual de la exposición, aunque críptica en sus mensajes.
Y en una muestra sobre el turismo, sin duda no podía faltar una referencia a uno de sus elementos más pintorescos, las postales de viaje con las que Ramón Parramón, junto con Enric Carreras, José Carvajal y Pedro Coelho, hacen posible que cada espectador se convierta a su vez en turista y a la vez, en una estrategia similar a la utilizada por On Kawara, en autor-artista. Introduce así un componente de subjetividad que sitúa este proyecto crítico de Tour-ismos bajo el paraguas de lo micropolítico o, quizás mejor, de lo post-político.

Related posts

• La verdad de la tochana (0)
• En los infinitos pliegues del deseo (0)
• “No veure un bou a tres passes”. El turisme com a probable fenomen d’alienació social (0)
• La veritat de la totxana (0)
• Hablando de turismo (0)

El turismo como imagen del viaje, allí en la lejanía, en el horizonte, es la misma idea del deseo y ésta es la problemática que aborda la exposición Tour-ismos. De cómo se construye el imaginario y de cómo éste responde a un espejismo, a un engaño y una mentira a la vez. Tour-ismos consiste en una reflexión sobre el deseo, sobre los estereotipos y fantasmas que lo habitan, sobre sus límites y su ficción. Es el justo reverso de un cuento de hadas, la reseca de una borrachera. En fin, se trata de la a cara oculta del turismo, de una mirada al otro lado de la valla publicitaria que anuncia unas playas paradisíacas. En el reverso de la imagen publicitaria se observan un sin fin de consecuencias culturales, políticas y económicas. Pero, claro, el deseo tiene otras muchas caras…

¿Qué podemos decir de la especulación inmobiliaria, de la masificación y homogenización del turismo, de la disneylandización de la cultura en las ciudades, del abuso indiscriminado de valores hasta ahora situados al margen de toda idea de consumo, de la precariedad del trabajo temporal y de la inmigración ligados a este tipo de procesos, de El Dorado para el inmigante, etc.? Ésta es una realidad indiscutible que se expresa brutalmente en nuestra vida cotidiana y me temo que hemos aprendido a convivir con ella. La exposición articula una contraimagen al folleto publicitario, pero, al fin y al cabo, esta contraimagen también esconde un deseo.

Personalmente me ha interesado tanto la denuncia en sí como aquello que se ha de leer entre líneas. Un ejemplo: Daniel G. Andujar presenta un trabajo, La cultura del ladrillo (2004), que consiste básicamente en una serie de grabaciones de conversaciones de funcionarios de la administración con promotores inmobiliarios en las que se plantean hechos de corrupción. Las grabaciones son en su mayor parte reales –no se trata, pues, de una ficción– y las voces están trucadas para que no sean reconocibles. Para mí, la gracia está en la absoluta naturalidad de los protagonistas, en su candor tan bruto e infantil que a la vez inspira ternura.

En este leer entre líneas, una de las piezas que más me ha interesado es el fragmento de I am Curious Yellow (1967) de Vilgot Sjöman. Aquí se entrevista a unos turistas suecos justo cuando llegan al aeropuerto después de unas vacaciones en España en plena dictadura del general Franco. Al cuestionarles su presencia en un país no democrático, responden con una culpabilidad mal disimulada, pero indiferentes a la injusticia. La culpabilidad: éste es el sentimiento que sobrevuela en esta exposición. Porque no dejo de ver a los espectadores de esta exposición como aquellos viajeros suecos en una suerte de turismo cultural sin ninguna otra consecuencia. Porque también observo a nuestras instituciones con una especie de mala conciencia, intentando justificarse con un pretendido carácter social. Más bien tendríamos que preguntarnos sobre el sentido de la denuncia en las democracias. En las democracias nunca pasa nada, la protesta cae en un pozo sin fondo y la vida sigue su curso.

Related posts

• Tour-ismos, imaginarios del deseo (0)
• La verdad de la tochana (0)
• “No veure un bou a tres passes”. El turisme com a probable fenomen d’alienació social (0)
• La veritat de la totxana (0)
• Hablando de turismo (0)

‘Tour-ismes. La derrota de la dissensió’: Aquest és el títol de l’exposició que presenta la Fundació Tàpies en el marc del Fòrum 2004. És cert que els canvis menats en una societat postmoderna, postfordista, marcada per la imposició del temps de lleure per sobre del temps de producció i la rendibilitat que aquest temps d’oci genera en el consum han trobat en la dimensió turística una redefinició de la societat contemporània i el seu desenvolupament. El turisme ha generat un nou concepte de viatge i un nou ús de l’espai públic i/o social i del territori, sigui urbà o no i el seu impacte ha creat una nova manera d’enfrontar-se a la identitat dels ciutadans i al territori.

Una visió crítica: Aquest projecte, multidisciplinari, que inclou una exposició, un itinerari per Barcelona i un programa de cinema i vídeo, ha volgut integrar diversos professionals i col·lectius d’àrees tan diverses com ara la geografia, la sociologia, la història, l’antropologia, la crítica cultural, al costat d’altres pràctiques com ara l’arquitectura, la fotografia, la literatura i el cinema, de manera que s’exposen diverses formes de representació del discurs turístic des d’una mirada crítica de la mà de diversos artistes. El conjunt és una eina per a la reflexió sobre les implicacions polítiques, socials i econòmiques que s’amaguen darrere aquest fenomen de la nostra contemporaneïtat, i que tant implica elsubjecte-turista actiu, com el no-turista passiu o l’espai turistitzat.

Des de la pràctica interdisciplinària de l’art, es presenta el turisme com a fet polític i cultural, que comporta generalment una efímera migració/confrontació de cultures, persones i objectes. El turista, carn de viatge, que escull ser flaneûr i voyeur d’una altra identitat social i cultural acaba sent sovint un usuari/invasor del temps i de l’espai en un context aliè. Experiència la del turisme que confronta memòries i ritmes, i que ha generat moviments econòmics i estratègies insostenibles, com l’anomenada cultura del totxo, especulació urbanística que Daniel G. Andújar denúncia en termes de corrupció a Torrevella, i la massificació de Nerja, a la Costa del Sol que Rogelio López Cuenca descriu mitjançant els canvis socials, culturals i econòmics de la comarca de l’Axarquia malaguenya. Lisl Ponger s’implica en els seus films com a artista que practica el turisme en altres cultures primitives, des d’una mirada subjectiva i si es vol encara més antropològica i romàntica i l’agència italiana Multiplicity hi presenta Solid Sea, la Mediterrània com a frontera geopolítica en què es creuen turisme i immigració. Altres treballs, com ara els de Parramon, Carreras, Carvajal i Coelho conviden a escriure una postal com a fórmula personalitzada de frases tòpiques; el basc Aranberri ha seleccionat diversos rètols indicadors de lloc als Pirineus a partir dels embassaments artificials que s’hi han construït, mentre que l’equip de Neokinok, format per Daniel Miracle i Marcos Jaén, ens parlen mitjançant el vídeo sobre l’homogeneïtzació global a partir del turisme. Yto Barrada i la seva irònica maqueta Grand Royal Turisme referent al turisme reial de Mohamed VI del Marroc a Tànger, el document fílmic de José Val de Omar sobre els turistes a l’Alhambra els anys 70 i la platja com a paradís per excel·lència que presenten Javier Camarasa i Jorge Luis Marzo són alguns dels impactes que hem pogut memoritzar del batibull de propostes que hi ha en escena.

Reduccionisme: L’exposició tendeix a un cert reduccionisme de la complexitat que comporta el turisme, que no només és cultura de totxo, com vol reforçar el muntatge de l’exposició ni està lligat fonamentalment al món urbà, fet que potser ha propiciat la vinculació del projecte al Fòrum. L’altre punt que es vol reforçar és l’aspecte crític i polític, que es manifesta en propostes narratives, que sovint no diferencien l’art de la sociologia o d’una altra disciplina, fet que va en detriment del component poètic, que aviat farà que no diferenciem l’art d’una parada de fira i reconeguem la seva identitat pel lloc on és exposat. Tour-ismes és un treball col·lectiu, emparat en un maremàgnum de cites procedents de la bibliografia apareguda sobre el tema, caient en alguns moments en una certa confusió, en què l’artista es converteix en il·lustrador d’un discurs que esperem trobar en una publicació que sortirà properament. Tot i això, el turista-visitant pot quedar-se el tros que vulgui i reflexionar a bastament sobre el fenomen.

Related posts

• Tour-ismos, imaginarios del deseo (0)
• La verdad de la tochana (0)
• En los infinitos pliegues del deseo (0)
• “No veure un bou a tres passes”. El turisme com a probable fenomen d’alienació social (0)
• La veritat de la totxana (0)